Sentir que estan cantant L’estaca a la plaça davant de l’Ajuntament un diumenge de Pasqua, a la capital del Conflent, Prada, sobta el viatger que, en els dies de Setmana Santa, ha aprofitat per conèixer el que s’anomena País Català o Catalunya del Nord i que, amb el pas dels dies, va trobant cada cop més dificultats per trobar algú que et parli o t’entengui en català.

L’estaca et convida a avançar cap a la plaça de la República, on trobes el grup de cantaires dirigits per la guitarra i la veu de l’home que més gent ha fet cantar en aquest territori: Ramon Gual. Un dels cantaires, amb barretina i amb un català ben correcte, em diu que no és de Prada mateix, sinó dels voltants de Vilafranca, i que el que canten no són ben bé caramelles, sinó el cant dels ous, o els Goigs dels Ous, com els anomenen una tradició popular a tot el Conflent, on els cors fan cercaviles a la recerca dels “ous” que s’abaixen des dels balcons de les cases de cada vila mitjançant una corriola, en bescanvi per les cançons tradicionals, o goigs, que canta el cor.  De fet, ens recorda molt bé la tradició catalana de les caramelles, que en alguns punts del país encara es conserven amb molta força i, en d’altres, s’han anat perdent, tot i que el record encara persisteix.

La presència d’en Ramon Gual i el cant de les caramelles em porta a pensar en el projecte Càntut, que enguany arribarà als deu anys amb el seu festival a Cassà de la Selva i on Ramon Gual hi ha participat com a animador tant a Cassà com a Illa de tet on va ser un dels artistes del Canti, versió nordcatalana del festival gironí. El Càntut que ha esdevingut un autèntic exemple per als qui creuen que cal mantenir, preservar i difondre la cultura en totes les seves formes; en aquest cas, la cultura musical, amb la recuperació de cançons que han format part de la vida quotidiana de moltes generacions de ciutadans del nostre país.

La visita a l’església de Prada ens ofereix una altra visió. Mossèn Martí Gabet, que ens recorda que té dinou parròquies a la seva jurisdicció, intenta que uns joves de Cardedeu i Igualada vulguin fer de capellans: “quantes parròquies voleu? Us deixo triar”. Ens parla amb un català excel·lent, tot i reconèixer que les misses es fan sovint barrejades amb francès: “i si no els agrada, que no vinguin”, sentencia.

Curiosament, o no, hores abans d’escoltar en Ramon Gual a la plaça de Prada, en un altre vessant del Canigó havíem pogut conversar breument amb qui fou el conseller de Cultura de la Generalitat que més suport va donar al Càntut, Lluís Puig i Gordi. El conseller, a l’exili, resideix ara a la Catalunya del Nord i cada any és present al Càntut, encara que sigui amb un vídeo: “cada any me’l demanen, no puc dir que no”. I cada any ens recorda la realitat dels exiliats que encara tenim al nostre país, en aquest cas separats només per uns quants quilòmetres.

Actualment, el conseller està treballant de valent en la restauració de la casa Macià, juntament amb altres voluntaris, com l’ara diputada al Parlament per Girona Carme Renedo, on fa cent anys el president de Catalunya va ser detingut mentre planejava la incursió des de Prats de Molló per recuperar la llibertat del país. També aprofiten per comentar-nos que han obert un Verkami per recollir fons i poder elaborar un vídeo que expliqui els fets de fa cent anys, quan els gendarmes francesos van entrar a Vil·la Denise i van detenir la plana major dels conjurats.

Els Goigs dels Ous, en Ramon Gual, el conseller Puig, L’estaca, la casa Macià, mossèn Martí de Prada... Potser hom pot pensar que el català i la cultura catalana estan en bona salut a l’altra banda dels Pirineus, però la vida quotidiana queda molt lluny d’aquesta normalitat. Tot i que més o menys t’entenen en català, difícilment et poden atendre en aquesta llengua en els establiments habituals (restaurants, bars, oficines de turisme...).

Fins i tot en el monument més emblemàtic de la zona, l’abadia de Sant Martí del Canigó, el català hi és massa absent. Si hi truques per telèfon, ja et diuen que no t’entenen, i quan demanes una visita en català et responen: “Je suis désolée”, però no pot ser. Paradoxalment, ens fan la visita en castellà en un grup en què pràcticament tots els visitants érem catalans.