Les marques de territori a Catalunya corresponen, la majoria de les vegades, a la geografia política del país, per bé que algunes vegades poden coincidir també amb espais de rellevància històrico-cultural, identificables pels ciutadans, però sense cap Administració política específica que els gestioni.

Sovint les Administracions territorials catalanes promouen els distintius (marques) de les seves províncies, de les seves comarques o ciutats i pobles. En aquest tipus de marques hi predomina l’esteticisme, les irregulars inversions en promoció i comunicació (vinculades a períodes preelectorals i a campanyes de temporades turístiques) fent que la població a qui van adreçades aquestes marques, les quals haurien de distingir les característiques sòcio-econòmiques i culturals de cada territori, sovint en rebi una imatge inconnexa, irregular i amb canvis sobtats i mancats de coherència temporal.

Amb excepcions rellevants, el cert és que la majoria d’administracions públiques no segueix el que seria un adequat planejament dels valors, serveis i productes territorials (aspiració i realisme) ni tampoc es preocupa de la seva gestió i d’una avaluació continuada dels resultats obtinguts.

La majoria d’administracions públiques no segueix el que seria un adequat planejament dels valors, serveis i productes territorials

Com sempre podem indicar que la manca de recursos econòmics és un factor que impediria el poder dur a terme millors realitzacions, però la meva experiència és que el principal escull rau en que els lideratges polítics es planifiquen a curt termini (màxim 4 anys de mandat) i que sobretot no existeix una consciència i un pacte entre líders territorials de diferents ideologies i sectors econòmics diversos que permeti ajudar a desplegar els projectes i mantenir-los en el temps amb força.

La realitat ens mostra moltes vegades a tècnics de l’Administració lluitant com a quixots en solitari per mantenir la inèrcia d’antigues gestions, quan es troben amb representants polítics que es limiten a exercir un paper passiu, merament reactiu.

Mentrestant, iniciatives públiques o público-privades de diversa índole fan conviure a Catalunya maques territorials diverses: les tot-poderoses marques de les Diputacions, les quals es centren en el vessant turístic i comercial i descuiden les possibilitats de promoció de recursos territorials industrials i del sector primari, sempre subordinant, en tot cas, aquests darrers al gran turisme; a més, en molts casos les marques provincials acaben englobant, per identitat nominal, les marques-ciutat de les províncies i tanmateix acaben ofegant les marques de les comarques de la mateixa demarcació en un tot: “Lleida”, “Barcelona” ó “Girona”.

Les marques de “Costes” o dels “Pirineus” tampoc no són una excepció al comentat al paràgraf anterior, sobretot perquè aquestes darreres no corresponen a la geografia política (que inclou una riquesa cultural i social que no te la geografia física).

Malden per trobar el seu espai marques de comarques o de poblacions que no són capitals de província

Enmig de tota aquesta situació malden per trobar el seu espai marques de comarques o de poblacions que no són capitals de província i tal com els famosos “gals” de l’Astèrix, resisteixen l’embat de l’imperi romà. Vull destacar en aquest context la rellevància organitzativa i identitària de les “Terres de l’Ebre”. Aquesta vegueria catalana, situada al sud del nostre principat, lluita per mantenir la seva personalitat pròpia, les seves tradicions i especificitats culturals a l’entorn de la marca de territori i alhora hi vincula el seu patrimoni paisatgístic i arquitectònic; havent, darrerament, promogut com a seu també un desenvolupament industrial i universitari a l’entorn de la Universitat Rovira i Virgili; tot això sense perdre la qualitat de les seves denominacions d’origen de productes agrícoles de qualitat.

“Terres de l’Ebre” és vegueria, però és un tot de 4 comarques, és un espai reconegut com a “Reserva de la biosfera” per la UNESCO per la seva qualitat paisatgística i ambiental, que inclou la valorització de la producció agrícola respectuosa amb el medi ambient, disposen de 5 denominacions d’origen agro-alimentàries: dues d’oli, una de vins, una d’arròs i una de clementines, o l’ostrot de lo Delta. I amb tot això hi estan promovent també la indústria tecnològica i la formació universitària. La marca ho inclou tot, perquè els diferents ingredients del pastís el fan més apetitós i perquè, encara que també tenen la desitjable alternança política dels mandats democràtics, els representants de les diferents ideologies saben que amb les coses bàsiques no s’hi juga i quan toca lluitar contra els centralismes de Tarragona, de Barcelona o de Madrid, els “gals” van a la una.

Esperem que els diferents representants polítics de la marca Catalunya, al govern i a l’oposició, prenguin nota del model ebrenc.