Els partits polítics, segons la Constitució espanyola, han d’expressar la diversitat política i representar la varietat d’idees, interessos i sensibilitats presents en la societat i haurien de ser el vehicle institucional per articular políticament aquesta pluralitat. La Carta Magna en fa referència parlant de la participació en eleccions i altres processos socials, per a tal que la voluntat ciutadana es pugui transformar en programes polítics i de representació institucional. Qualsevol ciutadà pot crear un partit polític mentre que la seva activitat sigui lliure, dins del respecte a la Constitució i a les lleis. S’han d’organitzar democràticament, amb processos d’elecció interna, presa de decisions i garanties per als afiliats, de manera que no siguin instruments de poder al servei d’individus, sinó l’expressió ordenada d’un corrent mogut per interessos ideològics, econòmics, socials o purament polítics.

Jurídicament els partits no són òrgans d’Estat, però tenen un estatus especial. El Tribunal Constitucional els ha definit com “una forma particular d’associacions” amb funcions públiques indirectes i estan regulats per multitud de lleis i normativa, les més significatives, la mateixa Constitució, la Llei Orgànica 6/2002 de Partits Polítics (creació, funcionament, dissolució), la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) i les normes sobre finançament de partits (LO 3/1987).  La democràcia és una forma de governar el comú. Plató la definia com el govern d’un poble d’iguals que acaba inexorablement la dictadura, quan es malmeten els seus mecanismes. Churchill deia que era el menys dolent dels sistemes de govern, perquè facilita la intervenció dels ciutadans en la vida pública, canalitzant la participació més enllà del vot, mitjançant l’afiliació, militància, deliberació interna...

Però avui la realitat és molt diferent. Els òrgans de govern es configuren piramidalment i solen servir-se de manipulacions i eliminació de la dissidència interna. La traïdoria i les punyalades per l’esquena sovint venen dels mateixos companys de partit. La lluita del poder comença directament en el sí dels mateixos partits. Emparant-se en les corrents d’opinió fan tota mena de trapelleries i pràctiques poc ètiques. La crispació i la tensió política s’han tornar eines habituals. Les estructures opaques es dediquen a desprestigiar persones utilitzant la mentida i el descrèdit dels contraris es fa difamant, calumniant, exagerant els defectes o errors, justificant-los amb el debat  polític. Així els Parlaments s’han convertit en espais d’insults i barroeria tavernària, en lloc de ser el punt de trobada per debatre amb arguments les propostes i fiscalitzar el poder per tal de que compleixi les promeses que es fan. Els parlamentaris en el nostre sistema tenen capades les seves opinions personals per sotmetre’s a la voluntat del partit i han fet de les votacions una representació numèrica de la proporcionalitat obtinguda en les convocatòries electorals.

L’afebliment del poder del poble es veu arreu. S’ha deixat el poder en mans del dirigents dels partits i no solament la governabilitat, sinó també l’espai ideològic. L’esperit democràtic s’ha convertit en un embolcall del poder que s’imposa per la força i provoca diferències socials cada vegada més grans. Els polítics es van convertint en professionals i deixen de ser servidors públics, gestionant els bens comú com si fossin seus.

Aquesta deriva està erosionant el suport popular i fa que augmenti la repressió apel·lant l’ordre públic. Els desafectes creixen i creixen, especialment entre la joventut, mancada d’horitzons i farts dels privilegis de les elits. Els mitjans de comunicació ho estem explicant diàriament.  I lamentablement tot apunta a que estem seguint el camí que Plató ja va explicar dos mil cinc-cents anys enrere.