L’1 de desembre de 2007 fou un dia important per al nostre país, com també ho havia estat el 18 de febrer de 2006. I és que en aquestes dues dates -com potser ja han endevinat els lectors- la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) va organitzar dues de les grans manifestacions sobiranistes que s’han dut a terme al nostre país durant les darreres dècades.
El dret de decidir es va situar al bell mig dels lemes de les mobilitzacions impulsades per la PDD de manera que amb el temps l’eix de la política catalana va virar cap al sobiranisme i el clam a favor del dret de decidir va popularitzar-se importantment.
Totes dues manifestacions van saber recollir el malestar i l’estat d’ànim de la ciutadania amb el maltractament sistemàtic de l’Estat espanyol cap a Catalunya i van representar el ressorgir de la societat civil catalana reivindicant més sobirania per poder gestionar i fer política des de la proximitat. En definitiva, es tractava de reclamar l’exercici democràtic del dret de decidir sobre qualsevol qüestió que afectés la vida de la ciutadania catalana.
La primera va tenir un plantejament més genèric i ho va fer en el context de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya. La segona, tenia un objectiu molt precís i es vinculava a la reivindicació de les infraestructures. El manifest, eludia, entre moltes d’altres coses, arguments que avui són més vigents que mai. Per exemple: “Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d'infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l'espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d'uns serveis i unes xarxes públiques d'ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures”.
Dinou anys i set ministres de diferents colors després, la situació és avui, pitjor que no era el 2007. La deixadesa, el maltractament i la manca d’inversions continuades han passat una factura molt gran i han agreujat l’estat d’unes infraestructures que al 2007 ja eren molt precàries. El desori i el col·lapse que s’està vivint a casa nostra, amb les conseqüències econòmiques, socials i personals que implica, no és de país desenvolupat. Les averies que es produeixen dia rere dia, desesperen. I la manca de perspectiva de futur i el no saber quan es restablirà el servei amb normalitat (tot i que no sigui cap joia), exaspera.
Per això convé recordar d’on venim. Aquelles mobilitzacions no només denunciaven una situació concreta, sinó que advertien del que passa quan un país no pot decidir sobre allò que afecta directament la vida de la seva gent. Dinou anys després, el diagnòstic és més cru però l’arrel del problema és la mateixa. Sense sobirania, la precarietat es cronifica i el maltractament es perpetua. El dret de decidir no era un eslògan ni una consigna passatgera: era, i continua essent, una eina imprescindible per construir un país decent, que funcioni i que posi les persones al centre.