Arran de l’accident de dos trens d’alta velocitat a Còrdova, diversos mitjans de comunicació audiovisuals catalans —especialment ràdios— van alterar la seva programació habitual per dedicar llargues emissions especials a explicar un succés que, tot i la seva gravetat, havia tingut lloc a centenars de quilòmetres del nostre territori. Ho van fer amb una mirada clarament subordinada a una lògica informativa espanyola, com si els fets haguessin passat a tocar de casa.
La decisió resultava encara més discutible perquè coincidia amb un episodi de llevantada que estava provocant greus afectacions a Catalunya. Rieres desbordades, camins tallats, classes suspeses, avisos de Protecció Civil i municipis sencers pendents del cel i dels comunicats oficials. Tot això passava aquí, mentre una part rellevant de l’espai informatiu es repartia entre el que succeïa al sud de la península i el que patia el país.
La paradoxa arribava al seu punt culminant quan el teòric representant de l’emissora nacional de Catalunya explicava l’episodi de pluges que afectava les comarques de Girona… des de Sierra Morena. Amb avisos de risc meteorològic actius a nombroses comarques catalanes, l’especial informatiu es feia lluny del territori afectat. Una decisió difícil d’entendre i encara més difícil de justificar des del punt de vista del servei públic. Tot plegat, amb una presència destacada de continguts i entrevistes en castellà, justificades per la procedència dels protagonistes dels fets, però que contribuïen a diluir encara més la centralitat del país i de la seva realitat immediata.
Aquestes situacions contrasten clarament amb la manera de fer dels mitjans locals. Aquests saben quin és el seu àmbit, coneixen el seu públic i tenen molt clar quin paper els correspon. No competeixen per explicar-ho tot, sinó per explicar bé allò que passa a prop. Aquesta és una diferència fonamental que marca la seva essència i que, massa sovint, es perd en mitjans que, amb l’afany de superar el propi territori, acaben traint la seva funció principal i oblidant a qui es deuen.
El mitjà local estableix amb la seva audiència una relació de confiança que es construeix amb el temps. El lector, l’oient o l’espectador sap què hi trobarà quan obre el diari o la revista, encén la ràdio o consulta el web. Sap que hi trobarà informació útil, pròxima, contextualitzada i pensada des del territori. No hi ha sorpreses: no s’hi va a buscar allò que passa lluny, perquè això ja té altres canals, sinó allò que afecta el carrer del costat, el poble o la comarca.
Aquesta bona connexió no és casual. És fruit d’un coneixement profund del territori i d’un compromís sostingut amb la comunitat. És també una forma de respecte cap al públic, que no es troba, de cop, amb la sorpresa que la informació més important del dia, enmig d’una situació excepcional al país, sigui la que passa a centenars de quilòmetres de distància. Aquesta voluntat de servei, mantinguda durant anys, és la que reforça la complicitat amb la gent i dona sentit a la tasca diària dels mitjans de proximitat.
Quan aquest pacte implícit entre mitjà i audiència es trenca, se’n ressent la credibilitat. Informar no és només explicar fets, sinó saber quins fets són rellevants per a qui escolta, llegeix o mira. I això, els mitjans locals ho tenen clar des de fa temps. Sense tancar els ulls al que passa fora, la prioritat sempre serà la de casa nostra: la informació que el públic espera trobar cada vegada que aposta per un mitjà local o comarcal.