Dilluns passat, després d’un cap de setmana per oblidar, Rodalies de Catalunya va fer el següent anunci: «Queda restablert el servei el dia 26 de gener. En alguns trams hi haurà servei alternatiu de transport mentre es treballa per a recuperar la circulació ferroviària amb totes les garanties de seguretat.»

«Restablert»? «Alguns trams»?

Amb «alguns trams» Adif-Renfe (a Rodalies la Generalitat figura, però no mana) es referien a molt extenses zones del territori.

Com ara de Terrassa en amunt fins a Manresa, i de Manresa cap a ponent fins a Cervera.

Com ara la línia del Maresme a partir d’Arenys de Mar.

Com ara la línia de França entre Caldes de Malavella i Girona, i entre Figueres i Portbou. Per anar de Barcelona a Llançà, posem per cas, calia canviar del tren al bus a Caldes, del bus al tren a Girona, i un altre cop del tren al bus a Figueres. De pel·lícula (còmica).

Com ara la maltractada línia R3, la de Vic, Ripoll i Puigcerdà, a partir de La Garriga, és a dir, quasi tota.

Com ara entre Martorell i Sant Sadurní d’Anoia, afectant doncs els viatgers entre Vilafranca i Barcelona.

Com ara la línia convencional de Lleida per sud, entre Sant Vicenç de Calders (o Reus) i Vinaixa.

Com ara la línia de l’Ebre, entre Reus i Riba-roja.

Què tenen en comú aquestes línies? Que són les més perifèriques de la xarxa de Rodalies i Regionals. Si comptem quilòmetres, en sortiran un munt, tants que no poden considerar-se només un serrell, pendent de resoldre quan es pugui. Però els números de la «normalització» es fan amb milers de viatgers i en aquesta aritmètica, naturalment, guanyen les poblacions metropolitanes o quasi metropolitanes. Terrassa, Sabadell, Martorell, Mataró, Vilanova, Castelldefels, i les estacions intermèdies fins Barcelona.

Donar prioritat a aquestes poblacions sembla de justícia, però també seria de justícia donar una atenció preferent a qui sempre ha estat a la cua de les inversions: el tren de la Segarra, el del Bages, el d’Osona i el Ripollès, el de l’Empordà i el Gironès, el del Camp de Tarragona i el de les Terres de l’Ebre.

Freqüències escadusseres, velocitats lamentables, estacions tancades i baixadors vandalitzats. Sembla que busquin espantar els usuaris per tal que el seu nombre disminueixi fins convertir-se en l’excusa per clausurar aquestes línies.

El desastre enorme de Rodalies i Regionals no ajuda a percebre el factor diferencial del servei comarcal, on la discriminació augmenta en proporció directa a la distància a l’estació de Sants, mentre la inversió ho fa en proporció inversa, tendint a zero. El clam eixordador del gran malestar nacional pel desastre ferroviari, amb el gruix de les veus cridant des de l’àrea metropolitana, amaga la queixa de la Catalunya comarcal. Però qui pari l’oïda l’escoltarà, net, clar i incontestable.