–Tal i com van les coses, per trobar feina segura cal estudiar Psicològia –li vaig dir a una amiga.

–Què dius? Si claves una puntada de peu a un arbre i cauen psicòlegs!

–Doncs en caldran molt més –vaig replicar– per fer front a la gran epidèmia de malestar emocional que ens envaeix, i els seus efectes perversos, com ara l’increment del nombre de joves que han tingut pensaments de suïcidi.

–Però la xifra de suïcidis realitzats no creix sinó que disminueix! –va retopar-me.

–Doncs les autoritats sanitàries estan molt preocupades.

L’altre dia vaig preguntar a l’estudiant de darrer curs de fisioteràpia que m’estirava els tendons del genoll si la seva carrera tenia bones sortides professionals. «I tant!», va respondre, «moltes». I va posar-se a enumerar tot d’especialitats i serveis on podria trobar feina. Vaig pensar que estava molt bé dedicar els esforços universitaris a impartir graus que satisfan demandes sòlides del mercat laboral. I si aquest és l’objectiu, ja fem tard a multiplicar l’oferta d’estudis de psicologia i teràpia emocional, perquè el panorama és francament inquietant.

No hi ha dia que no es comenti la prevalença creixent dels problemes de salut mental al nostre país. Hi ha una mena d’epidèmia que afecta sobretot la gent jove, perduda i desorientada en un desert sense referències on bufen grans ventades, i la sacsejada de la covid, amb els seus confinaments, sembla haver agreujat la situació. La pandèmia es va endur un munt de gent gran i ha va deixar tocada una pila de gent jove. Ens hem de preocupar? Ens dirigim cap a una societat amb un percentatge alarmant de cervells que no giren prou rodó? Potser que abans de disparar les alarmes introduïm algun matís.

Si fa anys el concepte de «malalt mental» es reduïa als qui evidenciaven un desequilibri molt greu i incapacitant, avui quan es parla de salut mental s’hi inclou un repertori tant ample que, per la banda més lleu, arriba fins el sentiment de tristesa. Una enquesta de «benestar emocional» del departament d’Ensenyament, a alumnes catalans entre deu i divuit anys, va descobrir que prop d’un terç confessava «no sentir-se relaxat», més d’un quart es notava just d’energia i un de cada cinc no se sentia «útil». Un 13% sentia tristesa i un nombre similar, ira o ràbia, mentre que un 18% coneixia alguna amistat amb problemes de salut mental.

Tot plegat vol dir que anem molt malament? Depèn de com ho enfoquem. Segons el psicòleg Abraham Maslow, els humans ens plantegem les necessitats en un ordre determinat: la gana passa per davant de la seguretat, i aquesta precedeix a l’afectivitat. Les ànsies de reconeixement (per part dels altres i d’un mateix) i d’autorealització només ocupen el primer pla quan anem ben servits d’alimentació, seguretat i amistat. Que sentir-nos bé amb nosaltres mateixos ens preocupi tant indicaria que les necessitats bàsiques estan cobertes.

Al revés de Rocinante, que filosofava perquè no menjava, nosaltres ens deprimim amb la panxa plena.