Existeix una dita que s’usa habitualment i que fa referència a com les diferents àrees de mercat i les societats que les composen, reaccionen davant la innovació: “Els americans inventen; els xinesos copien i els europeus reglamenten”, es diu.

Aquesta expressió, que habitualment es fa servir per denotar la manca de pro activitat de les societats europees en l’àmbit de la innovació tecnològica i científica, podria també interpretar-se en el sentit de que, per bé que no som líders en aquests aspectes, almenys sí que podem aportar un context de seguretat i qualitat per als ciutadans en el que anomenem “mercat únic”.

Certament el mercat únic, que és el més reglamentat del món, permet que hi hagi, almenys en teoria, un traçat de l’origen dels productes que s’hi comercialitzen, de la seva composició, havent passat controls rigorosos en laboratoris per tal d’indicar si incorporen o no substàncies potencialment perilloses per a la nostra salut i tanmateix si els embalatges han de passar un procés establert de reciclatge, en funció de si és de paper, plàstic, etc., del qual s’informa també als ciutadans.

En aquest marc el control duaner d’entrada de mercaderies fabricades a països tercers (un 39% del total de mercaderies que es comercialitzen a la UE, segons les dades de 2023 de l’Eurostat (https://n9.cl/du4bu) és fonamental per assegurar que els avantatges de qualitat de producte i de seguretat de consum es puguin respectar.

Teòricament, són les duanes les que, a part de la recaptació aranzelària, estan obligades a controlar si els productes acompleixen o no les reglamentacions esmentades, en l’ordre pràctic, però, no tots els productes passen exhaustivament aquests controls; molts d’aquests, sobretot a petites partides, es fan per mostreig o risc, de manera que es dona la circumstància de que bastants productes burlen directament la duana.

I aquí ens trobem amb la següent pregunta: quins comerços majoristes i minoristes accepten de comercialitzar productes que han passat les duanes, però que incompleixen els mínims requeriments de seguretat i que, fins i tot, poden ser perillosos per a la salut humana? La resposta la trobem en algunes petites botigues de barri, o en els anomenats “market-places” o petites botigues virtuals a internet, que tothom considerem amigables, perquè ens són properes i perquè ofereixen preus molts assequibles, sobretot.

En la meva pràctica professional m’he trobat amb la necessitat d’analitzar aquests casos, he comprovat que, per exemple, productes d’electrònica de consum que normalment adquirim amb confiança en aquests punts de venda, no han passat anàlisis de substàncies perilloses, ni controls de volums per la salut auditiva, etc., etc.; però tot i així hem integrat com a “amable” aquesta mena de comerç, sense parar atenció als riscs que ens poden comportar.

En puritat, no hi ha hagut una “posada en comerç” d’aquests productes que defugen les reglamentacions, és a dir, són productes il·legals que han burlat les duanes i que, per tant, es trafiquen als nostres comerços de proximitat, perquè òbviament, les grans superfícies no assumeixen el cost d’oportunitat (les multes) en què podrien incórrer si els denunciessin.

I en aquesta situació amb la que ens hem acostumat a conviure, jo em pregunto: quin paper hi juguen els funcionaris de la Generalitat de Catalunya, entre les competències dels quals està el vetllar pel comerç en condicions legals per la ciutadania del nostre país?.