En la majoria de les cultures es diu que en el principi hi havia el caos i després venia la creació, que s’assimila correntment a ordre. Però és un concepte inexacte, perquè això equivaldria a una consolidació estàtica, quan tot està permanentment en moviment, encara que sigui imperceptible. Passa a  les persones i també a les muntanyes. Tot es mou. També la societat i els que intenten governar-la. Per alguns el caos seria l’arribada d’una guerra, una catàstrofe natural, una desgràcia familiar o una modificació social significativa, però això només són pics en el continu del trajecte. El temps camina endavant i la mudança és la normalitat.

No existeix la realitat, sinó que és només la interpretació que se’n fa d’una circumstància i és tan diversa com el nombre d’individus que l’observen. Costa entendre que no n’hi hagi una de compartida i assimilable, però aquesta és la única certesa en un món d’incertituds. Es veu a Gaza i Ucraïna on les percepcions són diametralment diferents depenent de qui s’ho mira. Tothom té les seves raons, que modifiquen les emocions i creen odis que malauradament solen acabar en enfrontaments. Hi contribueix també l’aparició d’alguns personatges que fan que camins que es creien impossibles portin a noves inseguretats i nous paradigmes. Pocs haurien anticipat que Trump pogués canviar tant la societat en tan poc temps, però la Història està plena d’individus que han protagonitzat canvis rupturistes en molts pocs anys de vida pública, a vegades pels seus pensaments, per la utilització d’avantatges tecnològics o per saber canalitzar els corrents socials.

La dita “no hi ha veritat, ni mentida, sinó que tot és del color del cristall amb que es mira” es veu en els antagonismes que es pateixen en una societat, a vegades pretesament consistent, però on hi ha una lluita permanent entre mantenir l’ordre establert i treballar per construir un món més just i equitatiu. O entre mantenir la identitat i el abraçar el mestissatge. Només cal veure com s’han interpretat aquests conceptes en un mateix territori al llarg del temps. Especialment en aquests on diuen que hi ha propietaris per un pacte diví. Sovint no hi ha diferències genètiques entre els habitants, però sí divergències culturals i religioses. I és paradigmàtic que es mati i persegueixi per aquestes qüestions, perquè són només la lluita pel  poder, entre els que volen imposar com s’ha de viure i els altres que no ho accepten.

És útil disposar de la informació per saber què està passant i cap on es va. I la comunicació transita de moltes maneres. Des del boca-orella i el rumor, fins els butlletins on es publiquen les lleis i les normes d’obligat compliment. També han canviat molt els suports informatius amb el pas dels segles. De la pedra al missatge digital, passant per la ceràmica, el pergamí, el paper i les ones hertzianes. Ara els missatges poden arribar a cost cada vegada més baix i a més velocitat, fins gairebé arribar a la immediatesa. La desaparició d’aquests barreres econòmiques fa que cada vegada hi hagi més generadors de notícies, verdaderes i falses, que arriben a més i més gent. Algunes són relats interessats i propaganda per aconseguir el poder i consolidar-se en els estaments públics. Altres faules, fetes de falsos relats i ficcions, que es volen convertir en realitats fàctiques perquè siguin assumides pels que no tenen altra opció. La mentida i el relat s’han convertit en una eina habitual per navegar en aquestes aigües que, en permanentment moviment, passen de la calma a la tempesta sense adonar-nos-en. El caos sempre està present.