Fins no fa gaire, el millor moment de la meva setmana tenia lloc els dissabtes a la tarda, quan la vida s’aturava en forma de migdiada. No hi ha res comparable a deixar-se vèncer per la son al sofà de casa, sense pressa ni obligacions, després d’un bon àpat i una copa de vi blanc. Era un ritual quotidià -ineludible– carregat de plaer. Amb el pas dels anys, però, he anat perdent el meu gran talent: aquella capacitat, que tant enyoro, d’adormir-me a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, i de fer-ho d’una tirada i profundament. Davant d’aquest buit, m’he vist obligada a reinventar-me i he acabat trobant refugi en la ràdio. Ara, el meu racó de felicitat setmanal és escoltar Javier del Pino a la Cadena SER els diumenges al matí. El que faci mentrestant és irrellevant: planxar, cuidar les plantes o dutxar-me. Si el periodisme té la capacitat de contribuir a fer societats més justes, igualitàries i riques –en definitiva, de fer-nos millors persones–, el programa A vivir que son dos días és un exemple del millor periodisme.

Aquesta setmana, Javier del Pino va convidar el filòsof Eduardo Infante, que va deixar anar una frase d’aquelles que fan pensar: “Per odiar només cal deixar-se anar“. Efectivament l’odi és instintiu i brolla imparable des de l’estómac com un pessigolleig efervescent que recorre l’esòfag i culmina amb una descàrrega brutal al cervell, alliberadora i addictiva. Neutralitzar-lo requereix un esforç: determinació, perseverança i la paciència de saber que els fruits d’aquesta repressió tardaran a arribar.

La segona meitat del segle XX, Europa va protagonitzar el que ha estat, segurament, l’etapa més esplendorosa de la nostra civilització, el moment de màxim progrés en la història de la humanitat. Després de la tempesta sempre arriba la calma i del caos i la barbàrie de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust en va néixer un llarg període de pau i prosperitat. L’estat del benestar –amb la sanitat i l’educació públiques i universals, i un sistema de pensions sòlid– va concebre societats riques i cohesionades amb nivells de pobresa i exclusió social més baixos que mai. Al segle XXI, però, els valors han canviat. Darrere de conceptes aparentment positius com emprenedoria o meritocràcia s’hi amaga una visió individualista, on el “jo” s’imposa sobre el “nosaltres”. L’èxit ja no té a veure amb el bé comú, sinó amb acumular riquesa i reconeixement individuals. Aquesta evolució, millor dit aquesta revolució, està a punt de culminar en una versió estereotipada i caricaturesca de l’individualisme més desorbitat, que esdevé pura maldat. El discurs de l’odi és tan potent i donar la culpa als altres és tan còmode, que el relat racional de la socialdemocràcia resulta del tot estèril. Passat de moda.

Els experts retreuen a l’esquerra no haver sabut reinventar-se. Però el discurs de la socialdemocràcia continua sent absolutament vàlid i necessari. L’aposta per la justícia social, la redistribució i la cohesió col·lectiva no ha perdut gens de sentit en un món cada cop més desigual. El problema no és el contingut, sinó la forma. Lluitar contra un relat basat en l’odi i en l’excitació emocional és una batalla perduda: la ràbia i la por tenen una immediatesa que el raonament pausat no pot igualar. La digitalització ha transformat la manera com consumim informació. Ens hem avesat a continguts breus, simples, amb un impacte emocional instantani i que no requereixen esforç intel·lectual. En aquest escenari, els matisos de la socialdemocràcia, que reclama anàlisi, paciència i una mirada a llarg termini, sonen avorrits davant els llums de neó dels missatges fàcils.

A tot això s’hi afegeix una dificultat, encara més estructural. L’auge de les grans corporacions i la concentració de la riquesa en unes poques mans erosionen la capacitat dels estats per recaptar impostos i, en conseqüència, per sostenir les polítiques públiques que garanteixen l’equitat. Quan els gegants tecnològics poden deslocalitzar beneficis, quan els capitals circulen amb llibertat absoluta però els drets socials queden lligats a fronteres nacionals, el poder dels governs per regular i equilibrar les societats es veu minvat. I sense recursos, l’estat del benestar –aquest gran consens que va fer Europa més justa i més pròspera– corre el risc de convertir-se en una relíquia del passat.

Potser per això em resulta tan reconfortant escoltar la ràdio els diumenges al matí. Entre veus que expliquen, matisen i contrasten, es fa evident que encara hi ha espais on la paraula serena pot competir amb el crit fàcil. El bon periodisme és una de les últimes trinxeres contra la retòrica del ressentiment. Perquè si volem preservar allò que ens va fer millors –educació, salut, pensions, cohesió social– caldrà tornar a valorar la complexitat i fugir de les veritats prefabricades. I potser, només potser, si ens deixem acompanyar per aquestes veus que il·luminen, aconseguirem que el silenci de la migdiada i la música de la ràdio tornin a sonar més forts que el soroll de l’odi.