La tornada a la rutina sempre m’ha semblat un moment contradictori. D’una banda, hi ha la nostàlgia dels dies d’estiu, que marxen massa ràpid i ens deixen la pell encara marcada pel sol i el cor ple de records. De l’altra, hi ha l’esperança que porta el setembre, amb aquella sensació de començar de nou, gairebé com si fos un segon cap d’any. Hi ha qui pensa que aquest és el mes més difícil de l’any, jo el visc com un moment entre l’enyorança i la il·lusió de tornar a començar.
Reconec que els primers dies em costen: el despertador sona abans del que voldria, les obligacions tornen a ocupar el meu calendari i em descobreixo enyorant la calma de les tardes d’estiu sense pressa. Però al mateix temps, m’adono que la rutina també em dona una mena de pau. És el marc que ordena els dies i que em permet avançar cap als objectius que, enmig de l’estiu, només eren idees difuses. La rutina em porta un ordre que necessito.
Les vacances ens ensenyen a gaudir del temps lliure, però és la rutina la que ens ensenya a donar valor al temps. Sense el contrast, res tindria sentit. Per això, cada setembre, intento no viure la tornada com un final amarg, sinó com l’inici d’una nova etapa. Un punt de partida que, si l’omplim de sentit, ens pot regalar més satisfaccions del que imaginem. Una oportunitat per reinventar-me, per marcar-me nous objectius i per recordar que, al cap i a la fi, la vida no està feta només de grans moments excepcionals, sinó sobretot de la suma de dies ordinaris que, si els vivim amb consciència, poden ser extraordinaris.
Durant les vacances tot és més espontani. Ens deixem portar per la improvisació, vivim més al dia, i això és meravellós. Però si s’allargués indefinidament, crec que acabaria cansant. La rutina, en canvi, ens convida a construir. És el fil que cus els dies, el marc sobre el qual dibuixem els nostres projectes i reptes. Potser no és tan brillant ni tan emocionant com els dies d’estiu, però té la solidesa que ens ajuda i ens permet avançar.
A vegades percebem tornar a la normalitat com si fos gairebé una condemna. Jo prefereixo pensar que és un privilegi. Tenir una rutina vol dir tenir un lloc on anar, unes persones amb qui retrobar-me, uns hàbits que em recorden qui soc i què vull aconseguir. Evidentment, també hi ha moments de cansament. No tot són flors i violes. Però crec que la clau és no deixar que la rutina ens devori, sinó aprendre a posar-hi escletxes de llum: una estona de lectura abans d’anar a dormir, una passejada al vespre, una trobada inesperada enmig de la setmana. Aquests detalls, aparentment petits, són els que donen sentit al dia a dia i trenquen la monotonia.
En definitiva, la rutina no hauria de ser vista com una càrrega, sinó com una eina que ens permet organitzar-nos, créixer i donar sentit al nostre dia a dia. Acceptar-la no vol dir renunciar a la il·lusió o a la novetat, sinó entendre que és precisament gràcies a aquest ordre quotidià que podem avançar i trobar espais per gaudir. La tornada, doncs, no és només un retorn a les obligacions, sinó també l’oportunitat de començar de nou amb objectius renovats.