Els mitjans de proximitat tenim la mateixa responsabilitat que els d’abast més gran. És a dir portar la informació als ciutadans amb rigor, responsabilitat i voluntat de servei, però a més, ho fem sabent la importància que té de ser del territori, treballant contínuament amb esperit constructiu pel nostre col·lectiu, posant per davant el respecte per les nostres contrades i les persones que hi viuen.
La nostra professió es fonamenta en guanyar-nos el respecte de lectors i anunciants fent la feina ben feta, sabent que els recursos són limitats. D’ací que en ocasions entitats d’àmbit nacional i internacional, coneixedors de la nostra implantació territorial i de la manera com treballem, ens demanen ampliacions de les notícies, imatges i opinió sobre fets determinats, on ells tenen més dificultat a arribar. En aquest camí compartit, és bo recordar que som molts els mitjans i formats que convivim en un mateix espai informatiu i, justament per això, la col·laboració, el respecte mutu i la bona companyonia haurien de ser valors essencials entre tots nosaltres.
Competir per veure qui fa més soroll és la forma utilitzada pels que no tenen audiència o estan al servei de determinats interessos i criden ben alt per fer-se notar, encara que sigui sembrant discòrdia, falsejant mentides o insinuacions que deixen entreveure situacions que no es corresponen amb la realitat. Els mitjans de proximitat ha de verificar les notícies com es demana a tota la premsa. Ser veraç, sense deixar-se emportar per les pressions, és la pedra angular per contribuir, des de la pròpia singularitat, a un ecosistema comunicatiu saludable i plural.
Les persones han d’estar sempre per davant de qualsevol altre element, perquè abans que periodistes, som veïns, companys, ciutadans compromesos amb el territori, que volem es pugui veure tal com és i de manera transparent. Quan es perd aquesta mirada humana, quan es fan servir les paraules per desacreditar en lloc de construir, tots hi sortim perdent. També hi ha la responsabilitat de construir un món millor, assenyalant virtuts i defectes, encerts i errors, tal com és la vida i l’esdevenir social.
El prestigi no s’aconsegueix culpabilitzant només els altres, sinó actuant amb honestedat i coherència. El respecte com professionals no és fonamenta només una qüestió d’ètica. És un acte de maduresa, de responsabilitat i de confiança col·lectiva. I és també la millor manera de garantir que el nostre periodisme continuï sent útil, veraç i proper. Cultivem, doncs, vincles sans entre persones i també entre mitjans. Si tothom treballa com cal, hi haurà la confiança en la bona feina dels altres. Aquesta és la clau de volta de les associacions professionals que comparteixen aquests principis, malgrat les diferències que hi puguin haver en les línies editorials.
Confiar en els altres no és un acte de bonisme. És arribar a aquell nivell de societat avançada on se sap que hi ha uns fonaments compartits, on tothom sap que darrere de cada informació hi ha persones. Que darrere de cada titular, hi ha decisions que impacten socialment. Que la premsa és una forma de servei a la societat i als ciutadans que la configuren. Ningú pot oblidar que només des del respecte es pot fer un periodisme que estigui realment al servei de la societat. Posar a disposició de la ciutadania els fets que es generen és un deure. Sabem que a vegades no són agradables. La premsa no està per jutjar, que d’això n’ha de tenir cura els tribunals, però sí per posar al damunt de la taula fets i circumstàncies que potser alguns pocs no voldrien que es sabessin, però que la resta té el dret de saber.