Els aires condicionats escampen calor per generar fred. La calor va cap a fora, cap a l’aire, cap al carrer, i el fred cap a dins de les llars o els establiments. Una oficina en planta baixa al costat de la meva escala expel·leix cap a la vorera una bafarada d’aire calent que, a més a més, queda empresonat sota un tendal. Els empleats gaudeixen d’un entorn tèrmic confortable mentre els vianants es pregunten què es crema.
Si no recordo malament les classes de física del batxillerat, fa moltes dècades, el fred és l’absència de calor, i la calor és el moviment dels àtoms i les molècules. Si per refredar un espai mous un líquid que passa per uns serpentins impulsat per uns motors, etcètera, aquest moviment genera calor, i què en fas? El llances a fora. Per refredar l’interior de la nevera cal que s’escalfi el dissipador de calor que hi ha al darrera, o en un costat. La congelació dels glaçons que poses a la beguda (que també has tret de la nevera) ha escalfat l’aire de la cuina, i l’aire condicionat que compensa aquesta escalfor està contribuint a que la teva ciutat sigui una mena de bombolla tèrmica, una illa de calor.
Una vegada vaig publicar un article amb aquestes reflexions al diari Regió7 i l’endemà una comercial va acusar-me de boicotejar-li el mercat de les botigues d’electrodomèstics. De fet, només va ser un botiguer el que va ensenyar-li l’article quan ella li va proposar una campanya del tipus «no passis calor amb els aires condicionats de X». I no m’estranyaria que fos una excusa.
Diuen que anem de dret cap a la gran escaldufada. Les onades de calor, amb les seves màximes infernals i les seves nits tòrrides, ens conviden a fixar-nos més en les notícies i els pronòstics científics sobre l’escalfament global, amb la seva derivada mediterrània que pot convertir el Mare Nostrum en una olla de brou on els banyistes fan el paper de mandonguilletes. Hi ha gent que mai no troba prou tèbia l’aigua de la platja ni prou roent el sol, tot i que se n’amaga sota el para-sol o el tendal de lloguer.
Els estiuejants que volen una mar caldosa per refrescar-se i un sol extrem per amagar-se’n posaran després a tota metxa l’aire condicionat de la seva habitació o apartament, i es negaran a consumir res en un establiment sense climatització extrema. Una cosa i l’altra accentuen la calor al carrer, que al seu torn convida els passejants a multiplicar la ingesta de canyes, amb uns resultats nocturns prou coneguts.
A pagès, sense illes de calor artificial, les cases velles de parets gruixudes obren les finestres a la nit i les tanquen durant el dia, i així van fent la viu-viu des de fa segles. Però les cases modernes de parets de paper i teulada de cartolina no tenen aquesta opció.
Casa vella de parets gruixudes amb un pou per refredar-hi la xíndria. Dinar lleuger, migdiada, i conversa a l’eixida en les hores dolces entre que es pon el sol i s’estronca la marinada. Amén.