En aquesta columna i fent referència a totes les que vaig escrivint en aquest mitjà, continuarem parlant de l’educació, de la importància que aquesta té sobre les persones, i conseqüentment, sobre la societat en general. Potser en aquesta columna es diran aspectes que no agradaran a tothom però que des del meu punt de vista, cal que ens hi posem per tal d’arribar a donar una resposta assertiva i que resolgui els problemes actuals que ens trobem a nivell educatiu i, de manera indirecta, amb el valor de la nostra llengua. Intentaré però, explicar com seguim en els centres educatius cadascun dels passos de la manera més objectiva possible, clara i resumida, per tal que a grans trets ens puguem crear una opinió o, almenys, puguem seguir indagant sobre el tema.

Aquestes darreres setmanes, arran de les proves d’accés a la universitat (PAU), s’ha generat força debat sobre l’eficàcia del sistema educatiu actual. Moltes veus han expressat preocupació pel nivell d’expressió escrita dels estudiants, afirmant que no podem permetre que s’escrigui d’aquesta manera. A més, inicialment es va indicar que no es penalitzarien les faltes d’ortografia, ni tan sols aquelles que resultaven especialment greus. En aquestes crítiques es posa en dubte la tasca del docent, del centre educatiu i de l’educació a Catalunya, però, i l’eficàcia del sistema? I de la burocràcia imposada pels polítics, pocs dels quals són mestres de professió, que l’única obsessió que tenen és fer-nos canviar el currículum i introduir elements tecnològics tenint cada vegada menys llibres i menys ganes de llegir i escriure?

Però, és que, com a docent, crec que aquest no és l’únic problema que ens trobem sinó que aquest fet ha estat la punta de l’iceberg que es veu. Dia a dia, observem a les aules una gran diversitat d’alumnes que no són capaços/es d’assolir els continguts propis d’aquell curs. Un cop ens trobem en aquesta situació, es posen en marxa mesures de tipus addicional o intensives per tal de poder ajudar a aquell alumne/a a assolir-ho, un cop s’han esgotat aquestes vies es comencen a buscar altres alternatives per tal de poder donar una resposta assertiva a aquell discent.

Malauradament, després d’haver aplicat totes les mesures disponibles tenint en compte els recursos i que les aules compten amb grups de més de vint/vint-i-cinc alumnes es decideix suspendre aquella matèria que no ha estat capaç d’assolir. Què passa quan un alumne no assoleix una matèria? Absolutament res. Ens trobem en un moment en què es pot seguir passant de curs amb diferents matèries suspeses i aquest fet no esdevé un impediment per poder avançar de curs, fins i tot, convé ressaltar que el fet de tenir matèries suspeses a la primària no t’impedeix seguir a la secundària.

És a dir, si els i les estudiants poden anar realitzant cada curs escolar sense tenir els sabers i competències assolides on es troben els valors de l’esforç, el compromís per aprendre i la constància en l’estudi?

Per tot plegat, cal que ens aturem a reflexionar profundament sobre cap a on estem encaminant el nostre sistema educatiu. No es tracta només de demanar més exigència o recuperar antigues fórmules, sinó de repensar de manera seriosa quin tipus de ciutadania volem formar. L’educació no pot convertir-se en un simple tràmit administratiu, ni en una cursa per aprovar sense aprendre. Necessitem un model que valori l’esforç, que reconegui la diversitat real de l’alumnat i que proporcioni els recursos humans i materials necessaris per garantir un aprenentatge de qualitat. Només així podrem revertir la tendència actual i tornar a donar a l’educació —i a la llengua— el valor que mereixen en la construcció d’una societat més justa i preparada.