El nou papa Lleó XIV, el nord-americà Robert Francis Prevost, ha rebut aquesta setmana els professionals de la comunicació que han cobert el conclave i les seves primeres passes del nou pontificat. En la seva al·locució els ha dit: «Un dels reptes més importants dels nostres dies és promoure una comunicació capaç de treure'ns de la Torre de Babel en què de vegades ens trobem, de la confusió de llenguatges sense amor, sovint ideològics o sectaris. Per tant, el seu servei, amb les paraules que utilitza i l'estil que adopta, és important. La comunicació, en efecte, no és només transmissió d’informació, sinó creació d’una cultura, d’entorns humans i digitals que es converteixin en espais de diàleg i confrontació. I tenint en compte l'evolució tecnològica, aquesta missió es fa encara més necessària.»

Paraules que costaria de rebatre. A diferència de Bergoglio, Prevost no es deixa anar i medita cada frase abans de pronunciar-la. Té per davant una feinada delicada. L’han triat per continuar fent allò que Francesc feia bé i endreçar allò en que era una mica desmanegat.

Torre de Babel, confusió de llenguatges «sovint ideològics o sectaris». Amén. Tots estem tips de la futbolització general dels mitjans. Ja saben: en la premsa esportiva d’aquesta banda de món, i encara més a les retransmissions, els penals són o no són depenent de si es xiulen a favor o en contra. I si en alguna cosa coincideixen els diaris futbolers de Barcelona i Madrid després d’un partit entre el Barça i el Real, és en que l’àrbitre «ens ha robat». Als de cadascú, és clar. Bé, doncs la informació general peca de la mateixa deficiència visual: cada mitjà veu la mateixa realitat d’una manera tant diferent que fan bons els versos de Campoamor: «Y es que en el mundo traidor / nada hay verdad ni mentira: / todo es según el color / del cristal con que se mira».

Ara bé: no estic segur que el Papa sigui el més adequat per fer aquesta mena de sermons, ja que la informació generada per l’Església catòlica en general i el Vaticà en particular és sectària, ideològica, parcial i plena de secretismes. Exactament el contrari de la transparència. Començant pel mecanisme mateix del conclave, els participants en el qual tenen prohibit revelar qualsevol detall. Tots sabem quants vots han investit o elegit un cap de govern democràtic, i amb quins arguments va convèncer els votants, però no passa el mateix amb la reunió de la capella Sixtina.

Tanmateix, és probable molts dels comunicadors assistents a la trobada amb el nou Papa no es fessin aquestes reflexions, i no pas per manca de sentit crític, sinó perquè son de la corda. De la mateixa manera que els mitjans esportius solen confiar el seguiment d’un equip a un periodista que en sigui partidari (un diari barceloní rarament enviarà un ‘merengue’ a informar del Barça-Madrid), els mitjans generalistes tenen una certa tirada a confiar la informació sobre l’Església catòlica a periodistes creients. Ni que sigui perquè a còpia de misses i lectures posseeixen una certa base de coneixements especialitzats.

I com que els receptors més impacients i voraços d’aquestes informacions són també creients, tothom se sent còmode amb l’equació. Però no em negaran que, ni que sigui com element de contrast, serien interessants unes «cròniques atees de la vida Vaticana».