Tenim una classe política que sembla treta d'una sitcom amb riures enllaunats. En els darrers temps, els ciutadans hem estat l’audiència d'aquest xou fascinant, on la suposada serietat i el sainet s’abracen amb una naturalitat sorprenent. Els debats parlamentaris, per exemple, semblen més un concurs de crits o una baralla de pati d’escola que un intercanvi d'idees. Els diputats, amb la mateixa vehemència hiperventilada de qui defensa l'última croqueta en un bar de tapes, s'enfronta a l’altre en discussions tan apassionades com, sovint, incomprensibles i vergonyoses per a la població. Un servidor es pregunta sovint si en lloc de debatre propostes de llei o millores per a enfortir o revitalitzar l’agonitzant estat del benestar, competeixen en realitat per veure qui la diu més grossa i guanyar presència mediàtica respecte a l’altre. Patètic.

I què dir dels pactes de govern? Ah, els pactes! Aquesta alquímia política on dos partits o més, que només cinc minuts abans es llançaven els trastos al cap, de sobte descobreixen afinitats tan sorprenents que els fa desfilar juntets i agafadets de la mà, tal com elfs, homes i nans a la Batalla dels Cinc Exèrcits. Els malabarismes per encaixar programes electorals com peces de Tetris rovellades són dignes d'un circ surrealista. Després s’omplen la boca dient que ha estat un nou èxit del diàleg i que la democràcia ha triomfat. Sense oblidar aquells moments d'enginy legislatiu on s'aproven lleis amb una redacció tan ambigua que permeten interpretacions per a tots els gustos i que dificulten la seva aplicació real. Se’ns pixen a la cara i ens diuen que és pluja. 

Per altra banda, les estratègies de comunicació polítiques i el paper dels ‘mass media’ també serien dignes d'estudi en qualsevol facultat d'humor. Un dia ens diuen que la pandèmia de la COVID-19 durarà només un o dos dies com a molt, l'endemà baixen al fang de les xarxes a justificar l’injustificable amb insults i mitges veritats, i al tercer, ens asseguren que una apagada general és impossible que passi i si passa és perquè algú altre que no és dels nostres, en té la culpa. La capacitat de reinventar-se i trobar justificacions veraces i creatives per a qualsevol gir de guió és, com a mínim, admirable.

I les gestions de crisis? Aquest art subtil de navegar entre la confusió i la incertesa amb la gràcia d'un ànec marejat. Cada problema sembla arribar amb la seva pròpia dosi de declaracions absurdes i contradictòries, comissions d'investigació amb resultats sorprenentment inconclusos i una infinitat de promeses del tipus "es prendran mesures" que, curiosament, mai són efectives, ni aporten res clarificador.

En definitiva, la política nacional és un espectacle dantesc que barreja ineficiència, surrealisme, sectarisme, actituds antidemocràtiques, faltes de respecte constant vers els ciutadans i, sobretot, una capacitat única i superlativa per esquivar les responsabilitats i l'autocrítica. Tot això ho resumeix perfectament l'acudit del polític que un dia rep la carta d'un ciutadà que diu: "Estic totalment en desacord amb les seves polítiques, però admiro la seva capacitat per mantenir la calma davant la crítica". El polític respon: "Gràcies. La veritat és que ni tan sols vaig llegir la seva carta". Tal qual. I així anem.