Hem avançat molt. Hi ha dies que, mirant les dones joves que tinc al voltant, em sento profundament optimista. Veig noies preparades, lliures, crítiques, autònomes, ambicioses. Dones que no tenen res a envejar als seus col·legues masculins. La igualtat d’oportunitats, en molts àmbits, ja és una realitat. I tot i que encara ens queda molt camí per recórrer, cal reconèixer el que hem aconseguit.

Però al mateix temps, em preocupen algunes coses. Tinc la sensació que estem entrant en una nova fase, en què el feminisme —que continua sent tan necessari com sempre— necessita revisar el seu enfocament. No perquè hagi perdut raó de ser, sinó perquè les reaccions que genera, i els camins que està prenent, demanen una pausa i una reflexió.

Un primer senyal d’alerta l’he detectat en nois adolescents que viuen el feminisme com una amenaça. No entenen quin és el seu lloc en aquest nou món que els demana ser diferents de com han estat socialitzats. Es tanquen, es confonen, s’enrabien. La sèrie Adolescence ho retrata molt bé: nois que no volen ser masclistes però que tampoc saben com deixar de ser-ho; nois que se senten jutjats abans d’actuar; nois que, sovint, només troben referents en discursos misògins disfressats de rebel·lia.

Un segon indici preocupant és l’auge de posicions populistes de dretes, arreu del món, entronitzades gràcies – sobretot – al suport d’homes blancs, adults, de classe mitjana, que han respost al feminisme amb un replegament agressiu. Davant la pèrdua de certs privilegis –íntimament assumits, donats per suposat – han optat per posicions polítiques reaccionàries, que trenquen consensos socials que havien costat dècades de construir. Aquesta tendència té conseqüències que van més enllà del gènere: posa en risc la convivència, la cohesió i fins i tot el benestar col·lectiu. És evident que aquests moviments il·liberals, que qüestionen la separació de poders, la llibertat de premsa i d’expressió, la protecció dels drets individuals i de les minories... tenen altres causes més enllà del feminisme. Podríem parlar dels efectes de la globalització en zones industrials d’occident (Detroit, les armilles grogues o la desindustrialització del nord d’Itàlia, per exemple), de com la digitalització i les xarxes socials han amplificat la polarització i afavorit l’ascens del populisme, premiant missatges curts, contundents i fàcils de compartir, que deixen poc espai per als matisos, la complexitat o la reflexió crítica. Però és innegable que en aquests moviments hi ha una reacció al poder creixent de les dones que alguns homes senten com una amenaça.

D’altra banda, em sorprèn comprovar com moltes dones seguim ancorades en patrons masclistes que algunes generacions creiem haver superat. L’obsessió per l’aspecte físic torna amb força entre les adolescents i pren formes pornogràfiques. La cultura visual dominant —amb una forta influència de la música i la moda llatines— insisteix a presentar la dona com a objecte de desig. I elles ho reprodueixen, sovint inconscientment, com a única via de reconeixement i autoestima. Ens ho imposen els homes això? És només la rèmora de societats paternalistes? No ho tinc clar.

També crec que, des del feminisme, ens convé fer autocrítica. Ens hem esforçat molt per denunciar injustícies, i amb raó. Però potser hem abusat del victimisme. Que les dones encara no ocupem una quota de poder proporcional a la nostra presència social no és només responsabilitat de “l’altre”. També és cosa nostra. De vegades ens falta ambició, prioritzem la família o els fills per davant de la professió, del compromís social i polític, de la pròpia evolució personal. Caldria poder parlar d’això sense culpabilitzar-nos, però amb honestedat.

I finalment, una pregunta incòmoda: si una lluita justa provoca reaccions que empobreixen la societat, estem enfocant-la bé? Potser cal deixar de presentar el feminisme com una batalla entre homes i dones. Potser ens convé mostrar-lo com un avenç compartit, una nova manera de viure que beneficia a tothom. En aquest canvi, nosaltres —les dones— tenim tanta responsabilitat i capacitat de generar transformació com ells. Hem de confiar més en nosaltres mateixes.

No es tracta de renunciar a cap conquesta. Ni de rebaixar exigències. Però potser sí de revisar el to, el llenguatge, els aliats i les estratègies. Hem de continuar avançant, sí, però tenint clar cap on volem anar i amb qui ho volem fer. Si el feminisme ha de ser motor de canvi, que ho sigui també de convivència i de futur compartit.