El passat dissabte 28 de gener es va celebrar a Cervià de les Garrigues una festa per commemorar el cinquantè aniversari de la revista associada El Cérvol. Entre els parlaments, cal destacar el que va fer l'editor de la publicació i membre de la junta de l'ACPC, Josep Maria Rué, reivindicant el paper de la premsa comarcal. Us en reproduïm una part tot seguit:

{ Formem part de l’Associació de la Premsa Comarcal, 'la premsa de proximitat' com li diem, un munt de capçaleres repartides per tot el país, una particularitat que es troba als països catalans, i al país basc, i en menor mesura a la resta de la península, encara que aquí també fem diferenciació entre metropolitana i comarcal. "Les àrees metropolitanes són realitats que la població viu, sent i identifica com l’escenari habitual de la seva activitat, però també és cert que no generen un discurs públic i comú (un relat compartit) que faciliti la identificació metropolitana com a comunitat de la mateixa manera que amb el barri, municipi, comarca o país petit” assenyala Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra,

I ara agafo unes reflexions de Xavier Domènech Sala, Exdirector adjunt de Regió7, publicació de la Catalunya central al voltant d’aquesta premsa de proximitat:

(...) No diré que confegir una revista de trenta-sis pàgines tres cops l’any sigui bufar i fer ampolles. Però una col·lectivitat de prop d’un miler d’ànimes hauria de poder-se’n sortir sense massa dificultats. Fins a quin punt l’equip es va sentir més d’una vegada sol i fins i tot incomprès? Quantes vegades va haver d’empaitar els col·laboradors i les entitats que hi tenien un espai assignat perquè lliuressin a temps els seus originals? I quantes, en canvi, van rebre ofertes d’ajuda per part de veïns amb ganes de donar un cop de mà en el que fos? Quantes vegades van haver de donar explicacions perquè algú considerava trepitjat l’ull de poll per un comentari, un adjectiu o una brometa? Eren més o menys que les vegades que els aturaven al carrer per donar-los les gràcies per la seva feina desinteressada?

Aquestes són preguntes que podria formular a tothom que s’esforça, encara, en qualsevol poble de Catalunya, per tirar endavant la revista local, de la periodicitat que sigui, quadrant els números amb dificultat, perquè pensen que la seva existència és bona i positiva. Ho fan amb el mateix esperit que altres persones tiren endavant entitats culturals, socials i esportives de tota mena. Ho fan perquè els agrada, perquè en acabat se senten contents, i també perquè consideren un deure donar i no limitar-se a rebre. És un deure que no consta escrit a cap llei, sinó que s’imposen a ells mateixos. Però si no existissin aquesta mena d’actituds, si tot el que rebem vingués de fonts oficials i/o professionals, la nostra societat aniria molt pitjor. }