castellanització de l'espai comunicatiu valencià, deixant la nostra llengua contra les cordes de la inanició. Malgrat que avui hi ha més de 170 mitjans en valencià, és un sector feble i minoritzat.

Pel que fa a la premsa, a hores d’ara tenim un centenar de periòdics no diaris en valencià, la

majoria d’ells editats per associacions, els quals sumen una tirada d’eixida de 409.000

exemplars. Però malgrat que la xifra és aparentment elevada, solament el 9% de la població

llegeix premsa en valencià.

El conflicte lingüístic, atiat encara per la dreta, genera actituds de rebuig vers la llengua

normativa. I el que és pitjor, la Generalitat no recolza suficientment els mitjans. 

La manca d’ajudes institucionals i la marginació publicitària d’alguns poders polítics, ha

provocat en els últims anys la desaparició de bastants periòdics emblemàtics, com és el cas de L’Avanç, Crònica de la Vall d’Albaida o Quinze Dies de la Safor, mentre que Saó i un bon grapat publicacions petites estan vivint una situació econòmica molt delicada. Ens agrade o no, pel fet de ser el valencià una llengua minoritzada, la seua supervivència passa per regular un model de suport de la llengua en els mitjans semblant al s'està fent al País Basc, Catalunya o Galícia. I d’això els partits polítics de les Corts Valencianes haurien de prendre nota.

Els mitjans en valencià són una indústria i un patrimoni cultural que cal protegir i preservar.

Calen polítiques públiques de comunicació per part de la Generalitat que ajuden a redreçar la

situació. Però aquest camí és difícil que a hores d’ara l’encete el Consell. L'apagada de la

Televisió de Catalunya és la prova evident que el Consell no li importa una part de la ciutadania valenciana. Amb un govern com aquest no ens fan falta invasors. El mal d’Almansa el tenim dins de casa. Si Jaume I alçara el cap no dubtaria dir en dir-li a Camps i els seus consellers: Vergonya cavallers, vergonya!