Fa unes setmanes diversos editors de capçaleres associades van fer xerrades i col·loquis a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona amb estudiants de periodisme en el marc del màster en Comunicació i Política, i dins l’assignatura de Política i comunicació local, que imparteix el doctor Lluís Costa director de la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Periodisme i Revistes en Català. Des de l’ACPC, vam demanar a alguns dels estudiants que formen part d’aquest màster que ens fessin una tribuna analitzant què significa per a ells la premsa comarcal i local.  Tot seguit, us reproduïm la que signa Blai Brull Batllevell.

Què és la premsa Comarcal i Local

La premsa local i comarcal fa territori. I, per tant, em permetreu que comenci fent-ne. Soc de comarques. Però d’una comarca especial: el Priorat. Especial perquè és de les poques comarques de Catalunya que no tenim cap publicació pròpia. Tenim un important patrimoni natural i cultural, tenim denominacions d’origen reconegudes arreu, tenim activitats i iniciatives que fan més interessant la vida dels seus vint-i-tres pobles. Hi passen coses. I, malgrat això, som poca gent i no tenim cap ecosistema mediàtic: una emissora municipal a la capital, Falset, d’abast comarcal i xarxes socials d’ajuntaments que, sense recursos, fan l’esforç d’informar.

És una llàstima, però seria molt difícil sostenir-hi econòmicament alguna publicació. I no és perquè no hi hagi contingut ni professionals. En som uns quants de periodistes, comunicadors, publicistes, dissenyadors i fotògrafs prioratins. De fet, ja hi ha hagut alguns intents, però sense èxit. Són alguns mitjans de l’entorn que cobreixen, quan poden, el que fem i el que ens passa a la comarca.

Cal dir que no sempre ha estat així. Només al meu poble, Falset, al llarg del segle XX hi va haver fins a vuit publicacions diferents, algunes d’abast comarcal. Això vol dir que hi havia necessitat, voluntat, interès i lectors. I avui també, però el context ja no ho fa gaire viable econòmicament al Priorat.

Tanmateix, Catalunya és un país de tradicions. I també tenim molta tradició de premsa local i comarcal. Aquests diaris, butlletins i revistes no només formen part del nostre patrimoni sinó que el construeixen: preserven els parlars dels llocs, els seus testimonis, imatges, costums i memòria. Informen, divulguen i entretenen. Expliquen qui som i què fem com ningú.

Preserven els parlars dels llocs, els seus testimonis, imatges, costums i memòria. Informen, divulguen i entretenen. Expliquen qui som i què fem com ningú.

En un moment de saturació informativa i immediatesa permanent com l’actual, pot semblar que la premsa de proximitat ho té difícil. Competir amb xarxes socials que publiquen a l’instant, digitals que s’actualitzen cada minut i intel·ligències artificials que estalvien mans, és complicat. Però és necessari. És necessari un periodisme més profund, no més ràpid. I aquest és el punt fort de la premsa local: arribar millor, no arribar primer. El nostre periodisme local ha de ser com la cuina catalana, feta al xup-xup.

És veritat que no es pot viure només de la passió i la vocació. Publicar avui exigeix més professionalització que abans, una presència digital, nous formats, continguts més diversificats i noves formes de relació amb els lectors per fidelitzar-los. Ja no n’hi ha prou amb fer el que es feia abans. Calen més esforços i més recursos. A més, la petita publicitat que era una font important de finançament, també ha disminuït, igual que el petit comerç.

Però no vull ser catastrofista. Crec que la gent jove, quan li arribi el moment, comprarà la publicació local, potser en paper perquè és més romàntic i justifica més el fet de subscriure-s’hi. I la gent gran trobarà la manera de llegir-la, potser en digital perquè pot ampliar el text i llegir-lo millor. De lectors n’hi ha i n’hi haurà perquè la premsa local i comarcal explica qui és el teu veí, què es fa al teu barri i què passa al poble del costat. Això interessa. Això crea comunitat. I d’això en sabem a Catalunya.

Crec que la premsa local i comarcal no desapareixerà fins que deixem de voler ser comunitat i de voler saber què ens passa. I si això arriba, el problema no serà només per a la premsa.