A les darreres setmanes diversos editors de capçaleres associades han fet xerrades i col·loquis a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona amb estudiants de periodisme en el marc del màster en Comunicació i Política, i dins l’assignatura de Política i comunicació local, que imparteix el doctor Lluís Costa director de la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Periodisme i Revistes en Català. Des de l’ACPC, hem demanat a alguns dels estudiants que formen part d’aquest màster que ens fessin una tribuna analitzant què significa per a ells la premsa comarcal i local.  Tot seguit, us reproduïm la primera, signada per Clàudia Artiga Mariné.

Què és la premsa local

Si penso en per què estic escrivint aquest text, no puc evitar tornar a casa meva, a la cuina on es posaven els informatius de TV3 gairebé com si fos un ritual. No era només “mirar les notícies”; era entendre el món. Recordo el so característic de la sintonia, el compte endarrere perquè comencés el telenotícies, i la manera com els meus pares em comentaven cada informació perquè la pogués entendre, però també amb una mirada crítica que jo, de petita, encara no acabava d’entendre. A casa, també eren de paper. Sempre hi havia algun diari obert sobre la taula. Sense adonar-me’n, vaig créixer amb la idea que informar-se no era una opció, sinó una responsabilitat.

Soc del Baix Camp, de Reus i d’Alforja, i he crescut amb la idea que el que passa a prop també importa. He crescut amb festes majors que omplen carrers sencers, amb converses a la plaça, amb la sensació que tothom es coneix i que qualsevol notícia té noms i cognoms. Potser per això la premsa local sempre m’ha semblat més “real i propera” que qualsevol altra. Quan llegeixo una notícia sobre el meu entorn, no és una informació més; parla de la vida de gent i llocs que conec.

Vaig estudiar Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques perquè sentia que volia formar part d’aquell món que havia vist des de casa. Ara estic fent un màster en Comunicació i Política, i aquesta mirada s’ha tornat més analítica, més estructural. Però alhora, més conscient. Perquè quan estudies com es construeixen els relats, com es configura l’agenda pública, com es decideix què és notícia i què no ho és, te n’adones que la premsa local no és un actor petit. És un espai de poder. I també un espai de cura.

La premsa local no és un actor petit. És un espai de poder. I també un espai de cura.

La premsa comarcal a Catalunya té una força que, des de fora, sovint no es veu. L’Associació Catalana de Premsa Comarcal fa anys que reivindica el seu paper com a dinamitzadora social i cultural. I quan ho llegeixes pot sonar institucional, però quan ho vius des del territori pren una altra dimensió. Un mitjà local no només explica què ha passat; acompanya processos, dona veu a entitats petites que no sortirien mai en un mitjà generalista, preserva la memòria d’un poble que canvia cada dia.

Penso, per exemple, en quan un mitjà comarcal cobreix una polèmica urbanística. No és només una peça informativa; és una eina perquè els veïns entenguin què està en joc. O quan explica la història d’una associació cultural que fa cinquanta anys que treballa en silenci. O quan entrevista un pagès que manté viva una tradició agrícola que està començant a patir pel relleu generacional. Són petites històries, sí, però són les que construeixen la nostra identitat i territori.

A vegades, des dels mitjans generalistes, es parla de la “resta de Catalunya” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. I a mi com a ciutadana del sud de Catalunya, aquesta designació sempre m’ha molestat. Perquè per mi, Reus o Alforja no són la resta de Catalunya, són la meva Catalunya. Són el centre de la meva experiència. I la premsa local ajuda precisament a això: a recordar-nos que el centre no és només geogràfic, sinó emocional i polític.

Des del punt de vista de la comunicació política, la premsa comarcal té un paper clau en la configuració de l’agenda pública. Decideix què és rellevant en un municipi. Decideix quines veus s’escolten. Decideix quines problemàtiques mereixen espai. En pobles petits o mitjans, aquesta decisió pot tenir conseqüències molt directes. Un article pot crear debat, pot activar una mobilització veïnal, pot incomodar un regidor o pot donar legitimitat a una reivindicació.

I aquí entra la qüestió de la responsabilitat. Quan tothom es coneix, quan et pots trobar l’alcalde o la regidora a la botiga, el periodisme no és una idea. És una pràctica amb conseqüències immediates. Potser per això la premsa local té una complexitat afegida: ha de combinar rigor amb convivència. Ha de fiscalitzar, però també ha de ser conscient del teixit social que la sosté.

Un altre element que m’interessa molt és la dimensió cultural. La premsa comarcal ha estat històricament un espai de normalització lingüística i de preservació cultural. Escriure en català sobre la realitat local és una manera de consolidar llengua i identitat. No és casualitat que existeixin iniciatives acadèmiques com la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Periodisme i Revistes en Català de la Universitat de Girona, que estudia i promou la premsa local i comarcal. Això demostra que no estem parlant d’un sector anecdòtic, sinó d’un àmbit amb trajectòria, amb pes i amb capacitat de generar coneixement.

La premsa comarcal ha estat històricament un espai de normalització lingüística i de preservació cultural

Tot i això, el sector no viu indiferent als reptes. La sostenibilitat econòmica és una de les grans preocupacions. En municipis petits, el teixit empresarial és limitat, i la dependència de la publicitat local o institucional pot generar precarietat. A més, la digitalització ha canviat radicalment els hàbits de consum. La meva generació no compra diaris en paper de manera habitual. Consumim informació a través del mòbil, a través de xarxes socials, a través dels diaris digitals.

Això obliga la premsa comarcal a reinventar-se. A explorar nous formats. A pensar en comunitats de subscriptors, en continguts digitals atractius, en una presència activa a les xarxes. Però aquí hi ha una línia fina. Innovar no pot significar perdre profunditat. No pot significar renunciar al context, al contrast, a la cura del llenguatge.

També hi ha el repte de la desinformació. En entorns petits, un rumor pot circular amb una rapidesa sorprenent. Un comentari a Facebook, una cadena de WhatsApp, una publicació fora de context. En aquest escenari, la premsa local pot convertir-se en un referent de credibilitat. Però per fer-ho necessita recursos, temps i estabilitat professional.

Com a jove de vint-i-quatre anys, sento que estic en un punt intermig. He crescut amb el paper, però també amb la pantalla. Valoro el rigor clàssic del periodisme, però també entenc la necessitat d’adaptar-se als nous llenguatges. Potser el futur de la premsa comarcal passa per aquí: per saber combinar tradició i innovació sense perdre l’essència.

Potser el futur de la premsa comarcal passa per aquí: per saber combinar tradició i innovació sense perdre l’essència

Quan penso en el Baix Camp, penso en una comarca amb una identitat forta, amb una història industrial i agrícola, amb una vida cultural rica. La premsa local ha estat testimoni de tot això. Ha documentat transformacions urbanes, crisis econòmiques, canvis polítics, festes, reivindicacions. És un arxiu viu del territori.

I hi ha una cosa que per a mi és molt important: la dimensió humana. Darrere de cada capçalera local hi ha equips petits, sovint amb recursos limitats, que treballen amb una implicació molt directa. No són grans redaccions amb treballadors anònims. Són persones que també formen part de la comunitat que expliquen. Aquesta proximitat genera vincles, però també exigeix una ètica molt sòlida.

Crec que, com a generació, tenim el repte de no menystenir la premsa local. És fàcil mirar cap a fora, cap als mitjans generalistes, cap als formats més innovadors. Però si abandonem l’espai local, deixem un buit molt perillós. Un buit que pot omplir-se amb desinformació, amb relats simplificats o amb interessos poc professionals.

Si abandonem l’espai local, deixem un buit molt perillós. Un buit que pot omplir-se amb desinformació, amb relats simplificats o amb interessos poc professionals.

Per a mi, escriure sobre la premsa comarcal és també una manera de reconnectar amb els meus orígens. Amb aquella nena que mirava els informatius de TV3 sense entendre del tot què era l’agenda mediàtica, però intuïa que allò era important. Amb aquella adolescent que veia com una notícia del poble o del barri generava conversa a casa. Amb la jove que va decidir estudiar comunicació perquè creia que explicar bé el que passa pot canviar coses.

La premsa local no és perfecta. Té limitacions, té mancances, té contradiccions. Però és imprescindible. Perquè la democràcia no només es construeix als grans escenaris; es construeix també als carrers, a les places, a les entitats socials. I algú ha d’explicar-ho. Algú ha de donar-hi context. Algú ha de mantenir viva la memòria.

Des del Baix Camp, des de Reus i des d’Alforja, puc dir que sense la premsa comarcal el relat del territori quedaria incomplet. I potser el meu compromís, com a futura professional de la comunicació, és contribuir a reforçar aquest espai. Fer-lo més sostenible, més innovador, però també més humà. Perquè al final, el periodisme local és això: una forma d’estimar el lloc d’on vens i de responsabilitzar-te’n.

Clàudia Artiga Mariné

Estudiant del Màster de Comunicació i Política

Universitat de Girona