En un reportatge anterior, des de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), posàvem el focus en les dones que lideren la premsa comarcal des de càrrecs de direcció o editorials. Avui, però, volem canviar l’enfocament, per conèixer les periodistes de territori: dones que, sovint des de la discreció, construeixen el relat d’una comarca amb rigor i compromís. En un context marcat per la pressió dels temps i la polivalència, volem saber com viuen la seva feina, quins reptes i motivacions les mouen, i com fan sentir la seva veu dins un ofici que, malgrat els avenços, encara arrossega dinàmiques estructurals de gènere. Parlem amb Cristina Vilà, redactora de l’Empordà; i Laura Samitier, redactora d'El Vallenc.

Com vas arribar al periodisme local? Què et va motivar a dedicar-te a aquest tipus de periodisme?

Cristina Vilà (C.V.): Estava estudiant periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i necessitava posar en pràctica allò que estava aprenent, poder escriure i, evidentment, tenir l’oportunitat de publicar, que és el que tots volíem fer. Era l’any 1992 i en aquell temps el diari El Punt tenia una delegació amb molt personal a Figueres. Vaig anar-hi sense pensar-m’ho gaire i, per sorpresa meva, em van acceptar com a col·laboradora. En aquells primers mesos ja em vaig adonar que em calia aprendre-ho tot perquè la universitat no et preparava per al dia a dia d’una redacció. Vaig començar com molta altra gent: fent articles de fires i festes per anar aprenent les bases.

D’entrada, cal dir que jo no tenia vocació de periodista. Sí que volia fer alguna cosa relacionada amb l’escriptura, això ho tenia ben clar perquè era una lectora compulsiva de literatura. Diria que havia llegit pocs diaris fins aleshores, però vaig posar aquesta opció a l’hora d’entrar a la Universitat -la segona era Història- i vaig tenir sort. Fer periodisme local/comarcal va venir rodat. D’El Punt, on aleshores cobrava a tant la peça, una situació realment precària, vaig passar el 1996 a formar part de la redacció de l’Empordà, a la secció de Cultura, on treballo encara avui dia. Mai m’he penedit de no mirar més enllà, vull dir a la capital. Semblaria falta d’ambició, però Figueres i l’Alt Empordà és casa, on hi ha la família, i on he pogut escriure sobre temes molt variats.

Laura Samitier (L.S.): En acabar els estudis estava buscant feina i El Vallenc em va semblar una bona oportunitat per començar i agafar experiència. A més, sóc de Valls de tota la vida, i El Vallenc sempre ha estat present al meu dia a dia: a casa, a l’escola... D’alguna manera, sempre l’he tingut molt a prop. La motivació va venir una mica d’aquí, de voler provar i començar en un entorn conegut. Què millor que començar a casa, en un lloc que coneixes i domines? A més, treballar en un mitjà local m’ha permès entendre molt millor el meu poble i apropar-me encara més a la meva comunitat.

Com és el teu dia a dia com a periodista en un mitjà del territori? Demana saber fer de tot?

C.V.: Estic a la secció de Cultura de l’Empordà des dels inicis i, principalment, faig notícies culturals, tot i que també he treballat altres temàtiques, les que m'han interessat. El meu dia a dia és molt normal, com el de qualsevol redactor, però crec que soc afortunada perquè tinc llibertat absoluta per triar els temes que vull desenvolupar, entrevistar a qui m’interessa i ho faig tenint en compte que la secció sigui molt variada, que s’abordin totes les disciplines creatives en l’intent que sigui interessant per als lectors. Crec que aportant varietat, diferents punts de vista i mirades, pots conformar una visió del món molt més completa, més plural. En el dia a dia cal estar al cas de tot el que va arribant via correu electrònic, però també de les programacions culturals regulars, fer una planificació de les activitats i intentar incloure entrevistes o reportatges que profunditzin en personatges i les seves trajectòries. L’Alt Empordà dona aixopluc a persones altament creatives. Hi ha una riquesa brutal, una activitat imparable que no s’esgota mai.

L.S.: Has d’estar molt implicat, perquè la meva feina consisteix a estar pendent de tot el que passa i intentar ser dels primers a informar. Si hi ha una notícia, cal ser-hi, estar al lloc i procurar que no se t’escapi res. Sovint cobrim esdeveniments o històries que potser no tindrien ressò en mitjans generalistes, però per a nosaltres, que treballem des del territori, totes les notícies són importants. Donem veu a les persones i col·lectius de la comarca, i l’objectiu és que el mitjà sigui un espai on tothom es pugui sentir representat i tingui l’oportunitat de fer-se escoltar. I sí, com a periodista d’un mitjà local, cal ser molt polivalent. Has de saber redactar, fer fotos, tenir nocions de disseny... És un aprenentatge constant, però també molt enriquidor.

Hi ha alguna història que hagis cobert i que t’hagi marcat especialment?

C.V.: Moltes històries se’t fixen a la memòria i moltes m'han fet adonar del poder que tenen els mitjans, com fer pública una història pot canviar la vida de les persones. A l'Empordà he fet temes de tota mena que m'han dut a conèixer persones que treballen en activitats molt variades i que han enriquit el meu dia a dia: pintors, actors, museòlegs, historiadors, restauradors, músics, cantants... Hi ha hagut entrevistes que agraeixo profundament haver tingut l’oportunitat de fer-les com a l'escriptora Maria Àngels Anglada a casa seva o a la historiadora Antonina Rodrigo per l’Any Dalí, entre altres. També m'agradaria destacar el reportatge amb el qual vaig rebre el premi Carles Rahola de Cadaqués 2017 dedicat a l’orgue històric de Cadaqués i a la persona que el va retornar a la vida, Anne-Marie Rozes. Fins aleshores, no se li havia agraït públicament tot el que ella havia fet i amb aquell premi es va visibilitzar la seva gran tasca de recuperació d’un instrument històric i únic, restaurat per Gerhard Grenzing, a qui vaig conèixer gràcies a Anne-Marie, un gest altruista i generós.

L.S.: Sí, n’hi ha unes quantes. Hi ha històries que et marquen per bé i d’altres que, malauradament, et marquen per malament. Al final, com a periodista, has d’intentar separar el teu “jo” personal del teu “jo” professional, però no sempre és fàcil. Hi ha situacions molt dures que encara que no t’afectin directament, t’impacten emocionalment. A mi m’ha passat d’estar dies donant-hi voltes. Però també hi ha l’altra cara, la positiva, i és igual d’intensa. Per exemple, quan treballes a fons una història, com un reportatge o una entrevista especial, i després la persona implicada et reconeix la tasca. Aquests moments són molt gratificants i et donen molta seguretat i confiança en la feina que fas.

Has viscut situacions en què el fet de ser dona hagi influït en el tracte que has rebut com a periodista?

C.V.: Les dones, sovint, no ho hem tingut massa fàcil per fer-nos un lloc a la professió, tot i que som una majoria bastant aclaparadora. Diria que com a dona no he tingut cap tracte preferent i que he hagut d'aconseguir, sobretot als inicis, que se'm tingués en compte, fos per l'edat o per ser dona.

L.S.: No crec que el fet de ser dona hagi influït ni de manera positiva ni negativa en el tracte que he rebut. És cert que, en alguns contextos o actes que he cobert, he notat certa condescendència o una mica de paternalisme. Potser, pel fet de ser dona i jove, hi ha qui assumeix que no en saps tant, tot i que mai no ha estat una actitud irrespectuosa. En qualsevol cas, aquestes situacions mai no m’han impedit fer la meva feina ni m’han condicionat de manera significativa.

Procures incorporar la perspectiva de gènere en l’elaboració de notícies, entrevistes o reportatges? Com l’apliques en la pràctica periodística?

C.V.: No en soc pas conscient. Intento tractar els artistes en conjunt. A mi m’interessen el que fan o els temes que tracten, siguin homes o dones, tot i que a vegades, si em cal escollir, m’aproximo més a la sensibilitat femenina perquè soc més afí, o, almenys, busco que hi hagi paritat. Si apareixen més dones en els meus temes potser és casual, però si passa en alguna ocasió és també perquè crec, en el fons, que sempre ho han tingut més difícil o se’ls ha fet més el buit. En la nostra societat, hi ha molts més homes que assoleixen l’èxit, ho han tingut més fàcil d’alguna manera, sempre entre cometes perquè guanyar-se la vida com a artista avui dia realment és un miracle. Penso que si dones més visibilitat a les dones també evidencies que elles existeixen i tenen molt a dir, reivindiques el seu espai. Els museus, per exemple, ara fan aflorar l’obra de dones creadores o de grups minoritaris. És un moment important i cal insistir-hi.

L.S.: Penso que hi ha temes en què té molt de sentit aplicar la perspectiva de gènere, mentre que en d’altres no és tan rellevant. Depèn molt de la naturalesa del tema i, sobretot, del temps que disposis per treballar-lo. A vegades no tenim prou marge per desenvolupar els continguts tan a fons com voldríem i has de fer el millor que pots amb els recursos i els terminis que tens a l’abast.

Si poguessis donar un consell a una jove estudiant que vol dedicar-se al periodisme local, quin seria?

C.V.: El periodisme, també el local/comarcal, viu moments de canvis importants. Crec que es busca més la quantitat que la qualitat i això pesa en els professionals perquè les entrevistes, els articles o els reportatges necessiten temps per coure’s, pensar-se i construir-se. Un consell que podria donar seria que mantingui la passió, però que tingui ben present que aquesta és una de les professions més precàries que hi ha, amb salaris desfasats que caldria actualitzar i adaptar a una realitat més digna. També defensar que el periodisme local té tant valor com el nacional, tot i que, evidentment, són lligues diferents, amb molt menys recursos. El periodisme local, però és molt necessari i sobretot que hi hagi periodistes propers al territori, amb criteri, que avalin que allò que es publica és cert perquè hi ha molt intrusisme, tothom opina, tothom publica a les xarxes amb l’aparença de certesa, però pocs són els que ho verifiquen. Jo em sento molt feliç fent el que faig. I si realment sent que aquest és el seu camí, cal tirar-ho endavant. També que el món local és una opció molt vàlida. Cal no oblidar que pot ser la porta d’accés al periodisme nacional, la possibilitat de fer reportatges o entrevistes de gran interès sense moure's quasi de casa o el camí cap a altres projectes que la poden enriquir profundament.

L.S.: Li recomanaria que ho faci per vocació i amb passió. La premsa comarcal és un sector on tens l’oportunitat de connectar directament amb la comunitat i explicar històries que, potser, en els grans mitjans no tindrien tant de ressò. Però, també és una feina que exigeix una implicació constant, ja que estàs gairebé vint-i-quatre hores pendent del que passa al teu territori. Per això, el que més li ressaltaria és que tingui molt clar que és una professió que demana compromís, però que alhora és molt enriquidora.

Text: Marcel Torra