¿En quin moment es va introduir la paraula mariconada al nostre llenguatge?, o, pitjor, ¿en quin moment es va acceptar referir-se a descripcions despectives fent ús d’aquest mot? L’he escoltat tota la vida dins d’una normalitat sorprenentment tolerada. Com moltes altres paraules, segons el meu parer, que em resulten repulsives quan tenen connotacions pejoratives. Però em passa especialment amb aquesta i amb altres variants del mateix estil, com aquella expressió tan recurrent i, alhora, tan summament injustificada com és "marica l'últim". 

També he d'admetre, mentre assumeixo un mea culpa, que mai abans m'havia plantejat tan seriosament que aquesta atribució lingüística a una acció determinada podia arribar a ferir sensibilitats. Però ho fa. Ha estat gràcies a una bona amiga, que suposo que deu ser perquè és d’una generació més jove que la meva, que he après que, si no ens agrada una cosa, no l'hem de callar, com m'ho va demostrar ella mateixa fa només uns dies.

Sense anar més lluny, les dues escoltàvem un home mentre parlava i, en un moment donat, ell va referir-se al comportament d’una altra persona emprant la paraula “mariconades”. La meva amiga va interrompre’l i, diria que amb molt de tacte, va fer-li aquesta observació: “Per què en lloc de fer servir aquesta paraula no en busques una altra? Tal com ho dius pot resultar insultant”. Ell va desviar el seu comentari argumentant que no es pot fer una lectura d’aquesta paraula en un sentit despectiu i va dir també que, en cap moment, va pensar que podria ofendre ningú. 

El diàleg d'ells dos em va fer reflexionar: Ja és hora de reaccionar en contra de l’ús d’un llenguatge sovint molest per homòfob, en alguns casos, o per sexista, en d’altres. La intervenció de la meva amiga em va agradar, oportuna i encertada, i vaig aprendre que no només no podem passar per alt aquest tipus d’expressions sinó que, a més, val la pena verbalitzar-ho. Potser així canviarem alguna cosa.

Com la meva amiga, m’he proposat intentar corregir, amb tots els respectes, aquelles persones que en un to de menyspreu facin servir aquesta paraula, o d’altres igual de malsonants, que n’hi ha moltes. I tinc clar que, si ho faig, hauré d’aportar un mot alternatiu. Absurditat, per exemple, o insensatesa o disbarat... en lloc de mariconada. No ho sé, segurament, si ens aturem a pensar-hi una estona, trobarem mil paraules vàlides. Sé que no soc ningú per anar alliçonant sobre com ha de parlar la gent, però també crec que tocaria que prenguéssim consciència sobre la importància de millorar el nostre llenguatge a favor del respecte i l'amabilitat.

També crec que aquesta paraula i les seves variants que, per a mi, poden ser desafortunades en un context de subestimació i de repulsa, no les hem d’eliminar del vocabulari si estan justificades. Penso que, evidentment, poden ser utilitzades amb simpatia i afecte quan es pronuncien amb propietat, dins d’un ambient correcte i de cordialitat, com ho fan les persones que per la seva condició sexual són lliures de dir marica o mariconades sense ofendre ningú, sense cap ànim de ridiculitzar ni de ferir. Tant de bo i m’hagi explicat bé.

Passa el mateix amb tantíssimes altres paraules que pronuncien amb una gran lleugeresa persones que, conscientment o inconscientment, es deuen sentir superiors pel lloc on han nascut o perquè ignoren volgudament com n'és d'important el diagnòstic d'una malaltia mental. Persones que busquen l'insult o la injúria referint-se a altres persones amb qualificatius del tipus subnormal, autista, moro, negre, bipolar, xarnego, panxito, cunyat, pallasso i també marica. Totes són paraules correctíssimes dins del nostre lèxic si s'empren de la forma adequada, però que malauradament es treuen d'aquest context amb l'objectiu d'atacar, agredir o discriminar.