Aquests dies he estat seguint les reclamacions dels agricultors catalans per poder millorar les condicions d’una tasca tan important per a la nostra societat com és la producció d'aliments. No soc un expert en el tema ni tampoc he llegit amb detall els documents que s'han tractat a les negociacions que els representants dels agricultors professionals estan tenint amb les diferents administracions, però una cosa que sí crec que he entès és que les regulacions actuals, tant autonòmiques, com nacionals i europees, cada cop més, condicionen la seva feina. D'una banda, per exigir-los uns requisits de qualitat i sostenibilitat en la producció d'aliments (que sembla que no s'exigeixen de la mateixa manera a altres productes alimentaris que no provenen de la Unió Europea). I, d'altra banda, imposant-los una gran quantitat de tasques administratives, el que entenem usualment per burocràcia. És precisament aquest segon aspecte que m'ha cridat més l'atenció i m'ha produït una enveja sana. Veure que un col·lectiu es mobilitza i protesta perquè polítics i buròcrates de naturalesa diversa els enterren en paperassa, és quelcom que m'ha semblat realment admirable.
Òbviament, em poden dir que això és totalment lògic, i que protestar quan un creu que la situació és injusta, i a més és millorable, no és tant admirable. Efectivament, però com a científic els asseguro que sí que ho és, perquè en el nostre cas, les protestes en general són molt tèbies, potser perquè històricament no han tingut gaire efecte, o potser perquè els científics no estem tan ben organitzats com altres col·lectius. Per descomptat, el col·lectiu científic està pitjor organitzat que el dels agricultors, i no sembla que això canviï en el futur proper, principalment per la naturalesa del nostre treball i la diversitat de situacions en què podem desenvolupar la nostra feina, qüestió aquesta que necessitaria diversos articles per a ser ben explicada.
Tornant a la qüestió de la burocràcia, és clar que una organització moderna de qualsevol activitat humana requereix un control i documentació de les activitats que s’hi duen a terme, sobretot del finançament, quan involucra fons públics, com és el cas de la investigació científica als organismes públics (universitats i centres de recerca). Però clarament hi ha una gran desconnexió entre les persones que decideixen com es duu a terme el control i la documentació i les persones que realitzem les tasques de recerca. La conseqüència principal és que estem sotmesos a una sèrie de restriccions i obligacions administratives que es podrien il·lustrar breument amb la imatge de la cabina dels germans Marx.
Crec que encerto a assenyalar que la sensació general és de desànim i d'estar sotmesos als designis de persones que són alienes al món de la investigació científica. I aquest és, al meu entendre, el gran problema que tenim, que ens enfrontem a una administració cada cop més gran i complexa on es regulen activitats humanes des de la distància, sense tenir un coneixement profund de que s'està regulant i dels efectes perniciosos que aquestes regulacions poden tenir. De fet, crec que és una forma legal de malversació, és a dir, prendre decisions i imposar regulacions que porten a un pèssim aprofitament dels recursos públics i impedeixen, en última instància, el progrés de la nostra societat.
Carlos F. Sopuerta
Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)
President de l’ACDIC