El sistema democràtic, dominant als països occidentals, ha aconseguit combinar llibertat i progrés econòmic. I de fet les economies més avançades han estat situades majoritàriament en aquesta part del món, tot i que des de fa temps el Japó, integrat dins del conegut com a G-7, ha reeixit a esdevenir així mateix una potència econòmica molt important. I també hi ha excel·lit l’Índia, que ha esdevingut el país més poblat del món, per davant de la Xina, segona economia mundial, superada només pels Estats Units. A Europa el lideratge econòmic l’exerceix Alemanya en una posició preeminent.

Ara bé, queda prou clar, començant pel cas dels Estats Units i continuant per força països europeus, que les posicions polítiques més dures, conservadores i xenòfobes estan adquirint un protagonisme creixent, amb el suport de personalitats tan polèmiques com Elon Musk o Steve Bannon. I aquesta orientació genera un desassossec considerable entre els qui som partidaris de reduir desigualtats desmesurades, que afavoreixen concentracions excessives de poder en poques mans, no caracteritzades precisament de vegades per la sensibilitat i la ponderació, sinó per l’arrogància.

Sembla, a més, que els auguris inquietants de Samuel P. Huntington, que anunciava un xoc de civilitzacions, s’estan demostrant dissortadament prou encertats. D’entrada, es confronten models de societat diferents des del punt de vista de la religiositat, tot i el laïcisme enfortit d’alguns països europeus. En aquest aspecte no ens ha deixat indiferents el compromís demostrat per les autoritats franceses per a una ràpida reconstrucció de Notre Dame. Però és evident que en el món islàmic hi ha països on els costums socials, la política i a cops fins i tot la ciència queden supeditats a normes i principis amb fonaments religiosos. I aquesta constatació alimenta la percepció dins dels països occidentals d’amenaça respecte a conquestes socials que han costat lluites i sacrificis enormes.

A la nostra societat occidental, que ha situat la tecnologia i la ciència com a motors de progrés, s’havia anat escampant una actitud més materialista i immediatista, més líquida com diria Zygmunt Bauman, més allunyada dels valors tradicionals d’un llegat cultural indissociable d’una espiritualitat cristiana, reflectida, per exemple, en les obres pictòriques i musicals de Giotto di Bondone o de Johann Sebastian Bach.

El laïcisme imperant ha portat fins i tot a qüestionar la celebració de festes populars d’arrel cristiana, com Nadal o Setmana Santa, que alguns han intentat desdibuixar o maquillar perquè perdin la seva dimensió espiritual inherent.

Ara bé, l’expansió d’un islamisme combatiu genera una notòria prevenció a les societats occidentals entre els qui voldrien desacreditar i desactivar el component religiós del comportament humà i encara més entre els qui afirmen sense cap mena de recança les seves conviccions cristianes. Aquesta incomoditat s’agreuja davant de les limitacions a l’hora de vestir i de formar-se que s’apliquen a les dones en certs països d’un islamisme militant.

La perspectiva d’un xoc de civilitzacions, que alguns en un primer moment albiraven com un escenari hipotètic poc realista, ha esdevingut més creïble després dels atemptats de Nova York i Washington del 2001 i d’alguns moviments que s’han produït en la política internacional.

Afegim-hi que, al costat de les tensions culturals i religioses, existeix un qüestionament de l’hegemonia política i econòmica occidental i una voluntat d’alguns països, com Rússia o Brasil, de reformular lideratges mundials.

L’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, que ha sabut articular un espai de pau duradora gràcies a la construcció del projecte compartit de la Unió Europea, havia situat l’estat del benestar com un objectiu àmpliament acceptat, per la consciència que la inequitat i l’aprofundiment de l’escletxa que separa els grups socials més desafavorits dels més privilegiats no són tan sols reprovables des d’un punt de vista ètic, sinó també constitueixen la llavor de greus tensions i conflictes socials.

La inclinació cap a un liberalisme econòmic més exacerbat, que veiem als Estats Units o a l’Argentina, es nodreix en part d’una desconfiança envers un estat cap cop més car i menys àgil, per excés de burocràcia. Els discursos polítics s’hi refereixen prou explícitament.

I no deixa de ser paradoxal que la segona economia mundial estigui situada en un país aparentment comunista, sense democràcia real, però amb algunes de les fortunes més grans del planeta, forjades a partir del consum intern, però alhora de les proporcions formidables de consum de productes xinesos en països occidentals, que passen per la roba i arriben als vehicles elèctrics.

Avancem per un any d’incerteses notables i amb moltes partides obertes dins el tauler d’escacs de la política internacional. Com a catalans i com a europeus ens hi juguem molt. Des de la segona meitat del segle XX, la clau ha passat per renunciar a maximalismes excloents, com el nazisme i el feixisme, i per construir pactes raonables que sostinguessin equilibris perdurables, com el que s’ha plasmat en la Unió Europea. Avui no sembla que la recepta hagi de ser gaire diferent. Més aviat convé avançar en aquesta mateixa direcció.

La democràcia i el progrés no poden anar alhora si arraconem  la consciència d’una personalitat històrica basada en uns valors humanistes tenaçment defensats i arrelats, i si oblidem o menystenim la necessitat de diàleg des del coneixement i el respecte a l’altre, però no pas des de la submissió, tant pel que fa al projecte europeu com al paper que Europa ha d’assumir al món.