El passat 15 de gener es van entregar, al Paranimf de l’Escola Industrial de Barcelona, els Premis de Comunicació de la Diputació de Barcelona en els quals tinc l’honor de formar part del jurat. Ha estat la recuperació ―després que la Xarxa mantingués encesa la flamada durant anys― d’uns premis històrics com el Rosalia Rovira de Ràdio, el Miramar de televisió i el Tasis-Torrent de premsa local i comarcal que ha recaigut, amb tots els mèrits, en una publicació històrica (i associada a l’ACPC) com és el setmanari El 9 Nou, amb edicions a Osona, Ripollès i Vallès Oriental. També es van atorgar premis a diverses formes de producció de continguts i un de molt especial, el Premi d’Honor a la trajectòria, que aquesta cop ha recaigut en la periodista barcelonina Júlia Otero.
En el seu discurs d’agraïment, la periodista va recordar la seva “fidelitat absoluta” a la ciutat de Barcelona, fins al punt de renunciar a qualsevol oferta professional si suposava deixar la ciutat. I no és una qüestió menor perquè aquesta actitud significa oferir una mirada diferent a la centralista habitual i, també, la possibilitat de mantenir un ecosistema professional de qualitat al voltant de la comunicació. Una cosa semblant, salvant respectuosament les distàncies, al que fan, fem, els mitjans locals quan mantenim la mirada diversa i la producció descentralitzada, cadascú des de la seva pròpia localitat o comarca.
Però hi va haver un altre comentari encara més interessant de la Júlia Otero quan anunciava la imminent arribada ―aquest dia 20 de gener― d’una nova era on la mentida, la falsedat, la llibertat per dir qualsevol bajanada sense por a que cap verificador la contradigui, serà la norma imperant. “En un món globalitzat on els grans s’han cruspit als petits ―va dir la guardonada― vosaltres, els periodistes d’informació local, teniu a les mans la defensa d’un ofici que és una de les condicions imprescindibles de qualsevol democràcia liberal, que és el dret a informar de manera honesta, veraç i rigorosa. Sense ciutadans formats i informats, el futur pot ser un malson”. I això, afegeixo, no passa només a Washington, sinó a qualsevol espai, local o global, de les nostres vides. Estiguem al cas.