L’observació és un exercici molt eficaç per a l’aprenentatge que, en certa manera, t’ajuda a prestar una atenció especial a aquelles conductes d’altres persones que t’agraden i que podries adoptar per a tu mateixa, amb una finalitat útil i pràctica, i a rebutjar aquells comportaments que et poden resultar desagradables i que procuraries no associar mai amb la teva manera de ser. En anglès, aquesta llarguíssima frase que acabo d’escriure se sintetitza amb només dues paraules: social learning. La bona educació, el respecte i l’empatia envers els altres són exemples que valen la pena apropiar-se gràcies a l’observació de persones ben educades, respectuoses i empàtiques, i, per contra, de forma conscientment volguda, caldria no copiar models de conducta que, de tan reprovables, poden arribar a causar-nos una repulsa indescriptible.

Una repulsa indescriptible com la que em va provocar fa uns dies una escena que vaig presenciar mentre caminava pel carrer, que em va regirar l’estómac i em va fer saltar les llàgrimes. Una dona, que anava amb qui suposo que devia ser el seu fill, d’uns 4 anys, no gaire més, es va creuar en el meu camí. Vaig ensopegar amb ella. O ella va ensopegar amb mi. Anava de pressa. Ni em va veure. Però jo sí a ella i, sobretot, al nen. I no només la vaig veure, sinó que també la vaig tocar, vaig agafar-li el braç en un gest de reprensió quan em vaig adonar que premia violentament els seus dits en una orella del petit, que caminava al seu costat arrossegat de dolor, plorant de dolor. Vaig agafar-li el braç, en un impuls incontrolat, amb la intenció d'aconseguir que alliberés l'infant d'aquella agressió. I li vaig expressar verbalment que desistís de fer mal al nen. No vaig pensar en quina podria ser la seva reacció cap a mi. No sé si em va sentir, però va seguir caminant, ara agafant la mà del petit, i ignorant-me totalment. Des d'aquell dia, pateixo per aquell nen desconegut. Mentre veia com s'allunyaven plaça avall, un sentiment de tristesa se'm va apoderar i vaig tenir la necessitat urgent de buscar la policia, però no hi havia policia a prop i crec que tampoc hauria tingut prou elements per denunciar aquella dona. Tot havia passat massa ràpid.

No sé molt bé com lligar aquesta situació real que acabo de descriure amb el missatge que m'havia proposat donar quan he començat a escriure aquest article. Només sé que aquest perfil de mare no és exemple per a ningú. Crec que com a éssers humans hem de tenir la capacitat d’apreciar les habilitats, les actituds i les emocions que ens poden proporcionar les experiències positives que trobem al nostre entorn, perquè són moltes més que les negatives. I que si, per casualitat, un dia, caminant pel carrer, topem amb alguna persona que abusa o agredeix a algú que és vulnerable, no ens podem mantenir impassibles.

Anthony Storr va escriure en el seu llibre 'L'agressivitat humana': «Els éssers humans som capaços d'entrar en el dolor aliè i imaginar-nos el que sent qui pateix… Ningú s'hauria preocupat d'alliberar els esclaus tret que s'hagués pogut posar al lloc de l'esclau».