En els darrers anys la humanitat s'està enfrontant a reptes que, encara que altament previsibles, no hi havia tingut en compte i no havia pres les mesures pertinents per evitar el seu gran impacte negatiu. Sense anar més lluny tenim, a nivell mundial, la pandèmia de la COVID fa uns pocs anys, i que ja està pràcticament oblidada. Encara recordo allò de “ens farà millors”. No crec que ens hagi fet millors, però el que realment ens hauria de preocupar és si hem pres les mesures necessàries per fer front a una situació similar que es pugui donar en el futur. A nivell més local tenim els efectes catastròfics del fenomen que s’ha donat a conèixer com a DANA, i que van començar fa una mica més d'un mes. Com tots hem pogut veure, la gestió del desastre, sobretot a nivell polític, ha estat una autèntica calamitat, principalment perquè una gran part dels responsables corresponents, per dir-ho de forma suau, tenien un desconeixement absolut de l'origen del problema, i és difícil no pensar que les decisions que es van prendre van estar influenciades en molts moments per interessos aliens al benestar de la ciutadania i, per descomptat, anys llum de qualsevol criteri que es pugui anomenar científic.

És difícil no recordar el que Carl Sagan, entre altres coses un dels grans sensibilitzadors de la rellevància de la ciència per al futur de la humanitat, va dir al seu llibre The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark  (en castellà, ja que no he pogut trobat una versió en català: El mundo y sus demonios: La ciencia como una luz en la oscuridad), publicat per primera vegada al 1995: "Hem organitzat una societat basada en la ciència i la tecnologia, en la qual ningú no entén res de la ciència i la tecnologia. I aquesta barreja combustible d'ignorància i poder, tard o d'hora, ens esclatarà a la cara".  Sembla que ja ha començat a esclatar...  Al meu entendre, el que reivindica Carl Sagan, d'una manera més o menys implícita, és que el sistema de ciència i tecnologia està molt allunyat de les esferes governamentals de presa de decisions. De fet, es podria dir que està infrautilitzat ja que sovint, decisions importants que requereixen profunds coneixements i sobre les quals s'haurien de fer investigacions exhaustives, es decideixen en cercles de poder opacs al pensament científic. Recentment es comencen a veure alguns intents tímids de que hi hagi una estructura d'assessorament en temes d'importància com són la salut, el medi ambient, etc., però no queda clar si estan per quedar-se o simplement per sortir del pas davant de l'opinió pública.

Una de les coses que més em sorprèn, i d'aquí el títol de l'article, és veure com en debats públics sobre diferents temes que involucren aspectes científics, s'al·ludeix a l'existència d'un estudi científic per defensar una posició determinada. Òbviament, els defensors de la posició contrària es refereixen a un altre estudi que conclou el contrari. I tothom s'adjudica la veritat com si hi hagués una veritat. Quan en ciència, per més que costi entendre, cal acceptar que no hi ha veritats, sinó evidències. I les evidències es fonamenten en la investigació científica, però no pas en una sola investigació científica, sinó en moltes i per diferents investigadors i en diferents llocs, seguides d’intensos debats científics que serveixen per anar consolidant l'evidència. Per aquest motiu, cal que es desenvolupin estructures que permetin que aquest procés de consolidació d'evidències, en temes de gran importància per a la societat, tingui lloc i es pugui fer arribar de manera rigorosa i eficaç les evidències als responsables de prendre decisions. No se m'acudeixen gaires coses que defineixin què és un país civilitzat millor que les existències d'aquestes estructures.

Finalment, i en relació amb això últim, a molts científics i científiques ens molesta sentir un argument, que està molt estès, i que ve a dir que com estem molt ficats a les nostres investigacions, no solem explicar-nos bé i no transmetem la informació de forma intel·ligible. Aquest és un dels tòpics a què habitualment ens enfrontem, un cop superats els que deien que portàvem sempre bata, barba (per sort cada cop més hi ha més científiques), ulleres i estem una mica bojos. Doncs no, crec que la majoria dels científics i científiques que conec saben expressar perfectament en diversos idiomes allò que pensen. Una altra cosa és que hi hagi interessats a actuar de traductors i transmetre "veritats" des de diferents púlpits.