La catàstrofe produïda pels impressionants fenòmens atmosfèrics que han provocat inundacions severes a diverses comunitats autònomes, però d’una manera singularment tràgica al País Valencià, ha estat afavorida per la incomprensible inhibició inicial d’unes administracions arrogants i ineficaces i per un inacceptable retard en la resposta davant d’un caos que no havien previst. La incompetència manifesta del govern valencià ha anat acompanyada d’intervencions agressives de dirigents estatals del Partit Popular, probablement per l’intent d’esquivar les seves evidents responsabilitats en el fracàs de l’acció institucional. Constitueix un veritable escàndol que el daltabaix que ha afectat greument la vida de tantes persones, incloent-hi els seus habitatges i els seus vehicles, i també empreses i entitats que han vist desaparèixer el seu patrimoni, hagi quedat agreujat per l’acció partidista de qui ha volgut prioritzar-hi treure’n un profit polític. Tot plegat va en detriment de la confiança dels ciutadans envers el sistema democràtic i afavoreix els populismes. Es fa inevitable davant d’aquests esdeveniments reprendre el debat sobre els àmbits d’actuació de l’estat i de les comunitats autònomes, amb conflictes constants plantejats des de l’inici davant del Tribunal Constitucional i la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, de 1982, coneguda com a LOAPA, que no es pot desvincular de l’intent de cop d’estat del 23F de 1981. Un episodi culminant d’aquestes tensions havia estat fins ara l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució arran del referèndum sobiranista de l’1 d’Octubre de 2017. Ara els principals dirigents estatals del Partit Popular han denunciat la inacció del govern espanyol i, en la línia del que propugna Vox, han reclamat una intervenció tutelar de l’estat, que al capdavall pressuposa una inclinació recentralitzadora de competències. Genera una certa perplexitat que aquesta posició sigui defensada –i amb tanta vehemència!- per la mateixa formació política que governa a força comunitats autònomes, entre les quals el País Valencià. I en aquest context es fa inevitable recordar el conegut com a Cafè per a tots, promogut per l’aleshores ministre Manuel Clavero Arévalo durant l’anomenada Transició de la dictadura franquista a una monarquia parlamentària. Si al llarg de la II República es van tramitar tres estatuts d’autonomia (Catalunya, el País Basc i Galícia), només el de Catalunya va tenir un ple desplegament, tot i que va quedar suspès després del 6 d’Octubre fins a les eleccions de 1936 i encara després la Guerra Civil i la instal·lació del govern de la República a Barcelona van comportar una notable limitació de l’acció de la Generalitat. Quan la mort de Franco va obrir un nou marc polític, semblava força clar que Catalunya, el País Basc i Galícia reprendrien un règim d’autogovern com el que s’havia dibuixat durant la II República, però aviat van sorgir les veus partidàries d’estendre si us plau per força aquest model a tot el territori espanyol, també a on no hi havia cap sentiment autonomista. L’anhel d’emular Catalunya i de no quedar enrere respecte de les competències que pogués assumir va desencadenar una pugna constant per aconseguir en tot moment des d’altres comunitats autònomes els avenços que s’obtenien per a Catalunya, malgrat que cap territori fora de Catalunya i el País Basc ha volgut entomar responsabilitats en àrees tan problemàtiques i poc lluïdes com els centres penitenciaris. A hores d’ara hi ha formacions polítiques espanyoles, com Vox, que defensen obertament un retorn de competències autonòmiques a l’estat, i cal assenyalar que avui una alternativa de dretes al govern de Pedro Sánchez difícilment és viable sense la implicació de Vox. Al cap de prop de cinquanta anys de la Constitució que preveia la generalització del model autonòmic, resulta inquietant que no tan sols hem vist com molts aplaudien l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució, sinó que en crisis com la derivada de la DANA n’hi ha que plantegen sense cap reserva la substitució de les institucions autonòmiques  per les de l’estat. I és aleshores quan es fa inevitable reflexionar si no va ser un error recórrer a la fórmula de l’estat de les autonomies, sorgit en definitiva de la voluntat de diluir les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Els motius de protesta al País Valencià es multipliquen, doncs. A la incapacitat dels seus governants s’afegeix la voluntat de limitar el seu autogovern. El que s’ha esdevingut reclama una reflexió de fons i una reacció ferma per evitar que s’escampi i es consolidi una orientació uniformitzadora que torna a manifestar-se, com va passar l’any 1982 amb la LOAPA, d’una manera cada vegada menys dissimulada i més desinhibida.