Primer va ser el gintònic «la clau és agafar una cullereta corbada i deixar caure la tònica a poc a poc. Això de les herbes no serveix per res». Tot seguit el pàdel «al principi els que venim del tenis tenim avantatge, però al cap de poc, ho agafes un professor o et quedes estancat al mateix nivell». Després va agafar el relleu l’alimentació «ja t'ho dic jo, al·lèrgic no, però segur que tens allò del gluten, per això tens mal de panxa». Ara, el tema és la son «deixa't estar d'exercicis de relaxacions l'única cosa que funciona és la melatonina». Totes aquestes perles de saviesa provenen de la mateixa persona; el meu veí. L'expert.

Ho sap tot. Ell és l'autèntic posseïdor de la 'veritat verdadera'. Un escollit per l'univers per difondre la seva forma de veure al món, amb l'objectiu d'il·luminar-nos a nosaltres, els que vivim en una inòpia permanent. Tenim a davant l'escollit per posar fi a la nostra fosca ignorància. Tant hi fa si ho hem demanat o no. Què hem de saber pobres de nosaltres?

Arriba decidit. Té alguna cosa nova a dir. Es nota perquè està ansiós. Un cuquet se li remou per dins. És com un nen petit fent saltironets per poder-se aguantar un pipí que està massa proper al temps de descompte. Finalment descarrega, «avui en dia comprar-se un cotxe és d'idiotes, el millor és fer leasing. Cada tres anys tens cotxe nou». Ara sí, ja està alliberat.

A vegades es troba algú que qüestiona les seves certeses. Ell calla. Escolta. O més ben dit sembla que escolta. Però res, el seu pensament és com un far. Impertorbable. Si a algú és fidel aquest profeta de trifàsic i cigarro enrotllat, és a si mateix. Quan el seu opositor acaba el discurs es manté callat un parell de segons. Un gest de cortesia per si encara vol afegir alguna cosa. Si l’aprofita o no és irrellevant, res del que li diguin evitarà el que està per venir. Després d'aquest període de gràcia arriba el seu torn. És el moment de la sentència: «el teu deu ha de ser un cas aïllat, a la majoria això no li funciona». I punt. I ja està.

En certes ocasions, quan nota que han fet trontollar la seva opinió una mica més del compte, resta callat. Espera. Espera i espera, fins que l'altre s'allunyi prou per deixar anar en to burleta «que ha de saber aquest. Mira'l, si està fet un ninot».

Això últim és potser l'única cosa que em sap greu. La resta de coses que surten per aquella boca són bàsicament idioteses. És probable que en algunes fins i tot tingui raó, però queden diluïdes entre tanta pedanteria. La veritat és que em fa una mica de pena, sobretot perquè estic convençut que moltes de les coses que diu ni tan sols les pensa. Literalment. No vull dir que no se les cregui, sinó que simplement no s'ha aturat a rumiar-les. En massa ocasions les seves paraules s'assemblen sospitosament a les que sortien pels altaveus del cotxe durant la tertúlia matutina de la ràdio. Em sembla que més que un 'expert', és un lloro. Un animaló amb una alta capacitat de retenció, i una baixa capacitat d'anàlisi.

El meu veí no és únic, encara que de segur ell s'ho pensa. Estem envoltats de lloros amb cames. Tastaolletes d'opinions, que agafen una mica d'aquí i un tros de més d'allà per poder intervenir en qualsevol mena de conversa. Sempre tenen alguna cosa a dir, sigui quin sigui el tema. Un recull de pensaments on només deixen entrar els comentaris que brillen més. Són corbs que agafen la peça més lluent i la porten al niu. Una vegada allà, ja és seva. A partir d'aquell moment la defensaran a cops de bec, com si fos un diamant, encara que tots els del seu voltant sabem que és zirconita.