Passar pel poder, en segons quines condicions, pot resultar devastador. Que li preguntin a Josep Lluís Carod-Rovira, en un temps indiscutible líder d’Esquerra Republicana, fins que els fracassos, els errors i les dificultats dels governs tripartits presidits per Pasqual Maragall i José Montilla ―dels quals ell va ser vicepresident― van provocar la seva caiguda i defenestració en un congrés on el guanyador va ser Joan Puigcercòs, que va tenir un pas fugaç pel govern, suficientment curt com per aparentar que mai havia tingut res a veure amb els desgavells d’aquell govern víctima per un costat de les invectives dels “veritables hereus de la nació” i, d’altra, de la seva pròpia incapacitat de governar sense soroll.
La presidència de Puigcercòs va durar poc més de tres anys i va ser substituït al capdavant del partit republicà per un prometedor Oriol Junqueras, acadèmic, alcalde de l’àrea metropolitana, ex-diputat europeu i que semblava plenament capacitat per rellançar un partit en hores baixes a l’hora que es convertia en un dirigent carismàtic del procés independentista que tot just començava. Amb Junqueras, Esquerra Republicana recuperava la seva posició com a partit de l’esquerra independentista i esborrava d’un cop tota la taca que la complicitat amb el PSC havia embrutat el seu expedient catalanista.
Tot acaba passant, i no sempre per a millor, i tretze anys més tard i gairebé quatre de presó pel judici del Suprem, sembla que els militants ―potser no tots, però― s’han cansat de la seva figura messiànica. Ja veurem que passa al congrés del novembre, però de moment res augura un esdevenidor favorable per a una formació centenària que de ben segur ha estat capaç de superar moments pitjors. No obstant, la forma en què els republicans comencen a dirimir les seves diferències, amb filtracions, insinuacions, llançament de brutícia entre els diferents sectors, no augura res de bo i, més a viat fa pensar que, si no són capaços de mantenir una actitud esportiva, la crisi es farà més i més irresoluble.
Caldrà veure si, com acostuma a passar sovint en política, s’imposa la racionalitat a aquesta tendència irracional a l’autofàgia.