Els cinemes acaben d’estrenar ‘El47’, pel·lícula dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per uns brillantíssims Eduard Fernández, Clara Segura i Zoe Bonafonte. Explica la lluita veïnal per aconseguir que l’autobús arribés a Torre Baró, un barri construït per immigrants, majoritàriament extremenys, durant els anys 50, als afores de Barcelona.

Més enllà de la història sobre com els veïns van haver de revoltar-se perquè l’autobús arribés al barri i de l’emocionant homenatge a qui va capitanejar la lluita, ‘El47’ és un retrat d’una època fonamental de la història recent de Catalunya.

Persones arribades del sud, fugint de la pobresa i de la manca d’oportunitats, que van construir les cases amb les seves pròpies mans, en terrenys muntanyosos, de difícil accés, driblant normatives absurdes i abusos d’autoritat en ple franquisme. Homes i dones que, en el dia a dia, van guanyar-se la simpatia i el respecte dels seus veïns catalans d’origen.

Mentre veia les seqüències de la pel·lícula ambientades a l'extraradi de la gran Barcelona no podia evitar fer un constant paral·lelisme amb les imatges que recordava, de petita, del barri de Les Costes, a Montgat. El mateix perfil d’habitants, les mateixes condicions, el mateix terreny costerut, les mateixes il·lusions i les mateixes lluites, inclosa la de fer arribar l’autobús. Fa uns dies, la meva cunyada, nascuda al barri, em va explicar que es deia Montserrat perquè el seu pare havia volgut que la seva primera criatura portés el nom de la patrona de la terra que l’havia acollit. Tota una mostra de principis, d’integració i d’arrelament.

La pel·lícula fa una clicada d’ull als primers ajuntaments democràtics que encara havien d’arribar i que van tenir un paper fonamental, de la mà de les associacions de veïns, per transformar aquests nuclis, integrant-los als municipis i garantint els drets bàsics dels seus residents. Per sobre de tot, uns i altres compartien objectius i, lluny de ser contrapoders, empenyien alhora per transformar un entorn amb mancances gegantines. Es tracta d’una actitud de corresponsabilitat ciutadana en la gestió d’allò comú que cada vegada costa més de trobar.

No fa tant de temps de tot això. Però la memòria és escorredissa i, si no es treballa, s’esborra i desapareix.

La història del 47, a Torre Baró, m’ha fet pensat en el documental 'Sau: La memòria submergida', produït per El9TV i la Xarxa Audiovisual Local, que explica la vida i les condicions de treball dels peons que van construir el pantà de Sau, a Osona. El lloc és diferent, la feina és diferent, però les vivències dels protagonistes són molt similars. Com la de l’autobús, també és una història que, fins ara, no s’havia donat a conèixer. Havia quedat a l’entorn dels qui ho van viure i poc més.

Hem de seguir identificant i explicant aquestes històries personals que són la nostra història col·lectiva. Els periodistes i els mitjans de comunicació de proximitat podem fer molta feina en aquest sentit.

No ens podem permetre que la memòria recent s’esborri. El coneixement i l’anàlisi de qui i què ens ha precedit és essencial per saber com som, quines són les nostres fortaleses i quines són les debilitats. Sobretot és important per créixer comunitàriament de manera sana. Els orígens dels immigrants han canviat i els carrers no són tan costeruts, però la majoria dels reptes segueixen sent exactament els mateixos.

Encara hi ha molts Torre Baró i molts ‘47’ per explicar. Fem-ho.