Estiu. Sol, xafogor, turistes, retencions, vacances i... festivals. Molts festivals. Masses? Un té la sensació que sí, però això de les sensacions ja sabem com va. Afortunadament, l'Agència Catalana de Notícies (ACN) ha elaborat un mapa on recull els festivals celebrats a Catalunya l'any passat. En surten 361, gairebé un al dia, i el 60% d'aquest se celebren entre el juny i l'agost.

Veient les xifres crec que és lògic preguntar-se si de veritat són necessaris tants festivals? Una pregunta supèrflua imagino, ja que millors o pitjors són (ho haurien de ser) una font de cultura. Un element bastant absent en l'oci i realment molt necessari avui en dia. Al principi cada festival partia d'una idea bastant concreta; concentrar en un punt la celebració d'un cert tipus d'activitat artística, musical o social. Actualment però, l'instint precursor sembla que ha quedat arraconat. Encara que costi de creure veient els últims cartells, la majoria d’artistes dels primers anys al Primavera Sound eren de rock o indie. Poc va faltar perquè l'icònic logotip de la vaca del Doctor Music Festival, el macrofestival que va reunir a David Bowie, Suede, Sepultura, Iggy Pop, Lou Reed, Blur a la zona natural d'Escalarre, acabes el 2019 a l'asfalt del Circuit de Catalunya. Per descomptat cada festival és lliure de tirar pel camí que vulgui. Més encara si el públic acompanya, com en el cas del Primavera Sound, deu ser que l'elecció ha estat la bona.

Probablement és aquesta recerca de l'èxit pur el fertilitzant principal perquè tants festivals hagin germinat els darrers anys. Ara llueixen com un camp de gira-sols. Tots arrenglerats en fila, brillant sota el sol i la lluna d'estiu. Pràcticament idèntics, separats entre ells per centímetres que cada vegada es redueixen més i més. Una imatge prou encertada del que són avui en dia la majoria d’aquestes propostes musicals d'estiu. Còpies arrenglerades, on l'única diferència és l'espai on estan plantats. Cartells formats pels mateixos artistes que van saltant de flor en flor, de festival a festival. Fins i tot el públic sembla que es repeteixi, l'ànsia de gravar el concert en un vídeo del mòbil, que probablement no es reproduirà mai més, supera el fet de gaudir en directe del que abans era una experiència única i singular. El capitalisme que tot ho devora, ho mastega i ho escup en un embolcall directe per a consumir, s'ha cruspit l'essència i el que significava abans un festival.

Afortunadament, al camp de gira-sols també hi ha petúnies, geranis, hibiscs o clavells. Plantes sorgides per aquí i per allà que donen una glopada d'aire, de vida i color que trenca el monocromatisme groc que predomina al terreny. N'hi ha de resistents com l'Actitud Fest de Vidreres dedicat a la música punk i rock, que continua endavant des del 2002 gràcies a la força dels voluntaris tot i un decreixement de públic els darrers anys. N'hi ha de nous i il·lusionants com el Gat Negre Reggae Fest que el passat 6 de juliol va celebrar la seva primera edició a Colera, desfiant la pluja d'aquell dia i fent palès que aquest estil de música també té el seu públic. D'altres van brotar fa temps i es mantenen ferms i consistents com el Festival de Perelada que aposta per la millor música clàssica i d'òpera a escala mundial des de fa trenta-vuit edicions. Al camp també hi ha flors que reviscolen com la que va reaparèixer al Pla d'en Sala, de Canet de Mar el 2014, en un Canet Rock que va tornar a alçar-se al mateix espai que el va veure pansir-se el 1978.

Catalunya és doncs una terra fèrtil en festivals. Plena majoritàriament de gira-sols, però també amb molta altra flora que permet anar pinçant un xic d'aquí i un xic d'allà per acabar creant un ram de flors ben bonic.