La concessió a Albert Jané del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha suscitat un consens no tan sols entre els membres del jurat que li ha atorgat aquest reconeixement tan rellevant, sinó també en una bona part de la societat catalana. N’hi ha prou d’esmentar la reacció espontània d’adhesió joiosa i gratitud cordial del nombrós públic que el dia 17 de juny va assistir a l’acte de lliurament del Premi d’Honor, al Palau de la Música Catalana. És prou coneguda la implicació d’Albert Jané en l’adopció del nom barrufets per als populars personatges boscans blavencs que han anat apareixent en revistes, llibres i pel·lícules. Però per als qui vam néixer i créixer sota el franquisme Albert Jané va ser un home clau, al costat, entre altres, de Joan Triadú, en la formació clandestina del primer professorat de català en aquells temps adversos i en la publicació d’eines per a la propagació del català escrit, bandejat d’una manera obsessiva i implacable per les institucions oficials de l’època. En aquest sentit, cal sempre reivindicar la contribució decisiva d’Albert Jané des de 1963 a la posada en marxa i la consolidació de la revista “Cavall Fort”, que va dirigir entre 1979 i 1997. La meva coneixença d’Albert Jané va ser abans de res a través dels seus textos i les seves traduccions, però, a més, vam coincidir a la Junta Permanent de Català, instituïda, reprenent la trajectòria del Tribunal Permanent de Català de l’etapa republicana, l’any 1981 pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Max Cahner i presidida per un altra persona que va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’incansable filòleg i editor Josep Maria de Casacuberta. Des d’aleshores m’he sentit unit a Albert Jané per l’amistat i la passió compartida per la nostra llengua. Però també hi he admirat en tot moment l’home auster, responsable, compromès amb el país i amb una consciència cívica indefallent. Seguidor del mestratge de Joan Triadú, Albert Jané no ha deixat mai de tocar de peus a terra, sovint literalment, perquè ha estat un formidable excursionista. Per a Albert Jané fermesa i pragmatisme no tan sols no són principis antagònics, sinó més aviat complementaris. Allunyat, doncs, de rigideses i esteticismes anacrònics i de gestualitats desmesurades, Albert Jané ha treballat amb convicció per definir un model de llengua respectuós amb la normativa i d’una indiscutible dignitat però al mateix temps planer, proper, que no fos percebut com a artificiós, encarcarat i distant pels lectors. Hi ha ajudat el vincle tan estret que ha mantingut al llarg de tota la seva vida amb els mitjans de comunicació. Al ja esmentat “Cavall Fort”, hem d’afegir immediatament les seves seguidíssimes columnes sobre llenguatge al diari “Avui” o els seus articles a “Tele/estel”, “Llengua nacional”,... Lector incansable, escriptor i traductor prolífic, la seva petjada ha estat i és immensa en la manera d’expressar-se, que ha contribuït a enaltir i arrelar en el present, de diverses i successives generacions. Membre destacat de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudi Catalans sense respondre al perfil acadèmic clàssic de filòleg eminent dedicat a l’estudi i edició de textos medievals, estic convençut que el seu sòlid sentit de la llengua, que arrenca d’un coneixement profund i exhaustiu, però que respira sempre naturalitat i bon gust, constitueix una aportació de primera magnitud als treballs de de la nostra autoritat lingüística a l’hora de definir el criteri normatiu. Honor al Mestre! Que sigui per molts anys!