Tàrrega, la ciutat que m’ha acollit laboralment des de fa deu anys, té una associació que reuneix un miler de joves a partir de 18 anys amb inquietuds i ganes d’invertir el seu temps en algun projecte que els obligui a mirar més enllà del seu melic. El seu eslògan defineix a la perfecció la seva filosofia: “Hi ha gent que veu les coses passar i n’hi ha que fa que passin”. Ras i curt. L’Associació Agrat aplega nois i noies que organitzen el Carnaval més crític i punyent de les comarques de Ponent, un dels vermuts de la Festa Major de la capital de l’Urgell, una fira de la cervesa artesana que aquest dissabte assoleix l’onzena edició, una competició a l’estil Humor amarillo la mar de divertida, un festival de música familiar o un festival d’humor... entre altres propostes pensades per al públic jove però no adreçades exclusivament a les persones que s’inclouen en aquesta franja d’edat.

Desenes i desenes de joves targarins accepten el repte de formar part d’alguna de les comissions organitzadores d’aquestes activitats convençuts de la seva aportació a la societat. De moment, el relleu sembla assegurat. Però no passa el mateix a tot arreu.

Al meu poble, a Vallfogona de Balaguer, sense anar més lluny, costa de trobar persones que vulguin fer que les coses passin. En canvi, costa ben poc trobar gent disposada a criticar les accions de les persones que abandonen la seva zona de confort i accepten l’encàrrec de treballar pel bé comú, d’aportar alguna cosa a la societat. No tan sols es fiscalitza al mil·límetre la tasca que fa l’Ajuntament de la vila sinó també la que duu a terme la ciutadania vinculada a alguna de les entitats locals (que per a un poble de mil habitants són unes quantes).

Ara mateix, l’Esplai de Gent Gran La Vall s’ha quedat sense Junta després que la darrera hagi estat més temps del que li tocava al capdavant de l’entitat a causa de la manca de relleu. Ja va costar engrescar voluntàries per renovar la Junta de l’Associació de Dones El Roser; però finalment una colla d’amigues va acceptar el repte (amb molts bons resultats sigui dit de passada). També va ser complicat renovar els membres de la Junta de l’Associació Cultural El Xop després de la pandèmia. Sembla que la colla gegantera també es desinfla després del bluf inicial que la recuperava després d’anys i panys abandonada. També reclamen renovació els Cansallebres, els runners del poble, o l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) de l’Escola Salvador Espriu, alguns dels quals porten tants anys a la Junta que gairebé es poden considerar del mobiliari.

Tot i el desgast que comporta formar part d’alguna d’aquestes associacions (creieu-me si us dic que sé de què parlo, ja que estic vinculada amb més d’una) és necessari que hi hagi persones disposades a ajudar, a contribuir en la societat, que ajudin a fer realitat activitats de lleure, iniciatives culturals o els projectes de l’escola on s’ensenya els nostres infants. En ocasions pot ser frustrant i descoratjador (en un poble petit les crítiques et poden ploure per tot arreu), però també pot ser infinitament gratificant (són les dues cares de la mateixa moneda). Sobretot quan treballem pel bé dels nostres infants.

Per això em costa tant d’entendre que no hi hagi cua de pares i mares àvids de formar part de la Junta de l’AFA del col·legi, tant per recolzar la direcció del centre com per vetllar perquè les directrius de la seva tasca educativa vagin en comunió amb el que esperem les famílies. Sense AFA una escola és coixa. Li manca un dels suports que, si bé no és essencial, és cabdal per apuntalar la resta. Durant el curs que som a punt d’acabar hem fet nombroses crides per sumar nous membres però han estat en va. Són conscients les famílies de tot el que ens perdríem sense AFA? Em sembla que no. Potser fins que no ens queden sense activitats extraescolars o sense casals i quan haguem d’adquirir tots els llibres i el material escolar pel nostre compte i a preu de mercat no ho seran.

És cert que l’individualisme és la doctrina imperant en la nostra societat. Però la divisió ens fa més febles i pobres. Necessitem més persones que facin que les coses passin i que ensenyin a la canalla valors com l’altruisme, el treball en equip, el compromís o la solidaritat; qualitats que ens defineixen com a espècie.