Joan Miró va regalar a Barcelona un mural de benvinguda als viatgers que arriben per aire a l'aeroport del Prat de Llobregat (1). Encara que "in pectore" la propietat de l'obra és dels barcelonins (arrelats, adoptats o passavolants enamorats de la ciutat) la titularitat recau per defecte en Aena que l'acull en les seves instal·lacions i la fundació Aenarte que s'ocupa de les obres d'art als aeroports espanyols. Malgrat la seva monumentalitat, aquest mural de 500 m² compost per 4865 rajoles esmaltades, sembla perdut en l'urbanisme dislocat de l'aeroport. Poc visible tant per la forma en què ha evolucionat l'entorn de la T2 com pel fet irrefutable que el trànsit aeri més important de l'aeroport ara es mou per la moderna T1; el seu trasllat, recentment anunciat per Aena, sembla natural. El mateix Miró ja va preveure un possible trasllat, i per això es va fixar al mur de forma reversible.

D'entrada, en conèixer la notícia vaig pensar, oh no!, moure aquesta obra que Miró amb tanta cura va unir a l'estructura de la terminal, en aquell moment única, lúcidament dissenyada per l'arquitecte Eduardo Aguirre i l'enginyer Vicente Cudós; per què?perquè?. Ara ja sabem el perquè; l’audiència i la importància del nou emplaçament, coses que no poden ser superades per la “nostàlgia” a que es refereix l’amic Frederic Amat en declaracions a la Vanguardia (2): Més enllà de la nostàlgia de durant tants anys haver estat l’escenari de les sortides i arribades de Barcelona és molt positiu que el mural vagi al lloc que es mereix, a l’epicentre de l’arribada per aire de Barcelona... Amb aquestes declaracions i d’altres de diferents personalitats del món de l’art La Vanguardia titula, “El trasllat del gran mural de Miró entusiasma al món de la cultura” però Amat fila prim i adverteix que Miró era molt meticulós amb la intenció i la intuïció que tenia amb els espais.../... S’ha de fer amb compte. En Miró hi havia una intenció profunda de l’emplaçament...

Sabem que, un cop plantejat el projecte, Miró en les seves anades i vingudes aèries sempre dedicava un temps a mirar-se l'entorn de la terminal, (3) a rumiar-lo com qui rosega una garrofa dolça i dura. Inicialment, el pla era d'instal·lar el mural a l'interior de la terminal, a fi efecte que fos la primera cosa que veiessin els passatgers una vegada superats els tràmits duaners i policials. Entre familiars, amics i/o amfitrions que rebien els viatgers, el mural brillaria com una alegre benvinguda; però finalment Miró va triar l'exterior i així les coses el mural més que donar la benvinguda té funcions d'acomiadament alegre, de bon auguri si voleu. Quelcom molt català, sentimental, nostàlgic...

Hi ha un detall de la vella terminal T2 que estic segur que devia interessar a Miró, el bell voladís ondulat. (4) Una coberta de "llauna" ondulada i minimalista, que rememorava cobertes del GATCPAC o del pavelló de la República de Josep Lluís Sert, amic de Miró i arquitecte de la seva Fundació a Barcelona o, del micro al macro (cosa molt mironiana); l'ús del cartró ondulat en molts collages de la avantguarda de Severini, Man Ray, Picasso, Clavé, Max Erts i Miró mateix passant per la Persiana i violí de Tàpies. Aquest voladís, és clar que no forma part del mural, però s'hi vincula d'alguna manera i doncs què fem amb el serrell que de fet és un voladís d'exterior; el repliquem en el nou emplaçament i mantenim aquest com un espai d'acomiadament? I què fem amb l'obra arquitectònica d'Aguirre & Cudós caiguda en desgràcia perquè ja no és una terminal "internacional" i quedarà nua de Miró?

Curiosament, aquest mural sense nom ni títol (5) que per defecte és citat com El mural de l'aeroport pot servir per reanomenar un aeroport de malnom l'Aeroport del Prat que per virtut del govern d'Espanya ara mateix és oficialment Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat amb la intenció ecumènica de posar en valor la Transició espanyola de Suárez a Tarradellas, quelcom pels catalans sense l'opinió dels catalans, que segurament veuríem amb millors ulls el nom d'Aeroport de Barcelona-El Prat Joan Miró. El detall de posar el topònim primer tal com es fa en la majoria d'aeroports europeus és, potser perquè sinó en l'escriptura sinòptica de les targetes d'embarcament el topònim desapareixeria, i aquí dissenteixo del meu amic Frederic Amat que com a veu qualificada aposta pel nom de Miró. Perquè no agafar el bou per les banyes, com va fer Picasso amb el seu Bou-bicicleta quan Duchamp va presentar en societat el seu readymade fundacional de la Roda de bicicleta (6) perquè no anomenar-lo Aeroport del Delta Barcelona-El Prat?

El Prat del Llobregat, que acull sense glòria i alguna pena en el seu sòl municipal l'aeroport de "Barcelona" donant en sacrifici el seu fèrtil delta del Llobregat en pro del progrés, bé mereixeria algun reconeixement i alhora miraríem de cara un problema pendent de resoldre; el Delta del Llobregat, horta de Barcelona, reserva natural permanentment amenaçada per la mida dels avions trans-continentals, allò de preu per preu sabates grosses. De debò que en un món obligat a abocar-se als principis ecològics (reduir, reutilitzar i, sols si no hi ha més remei, reciclar) i de l'economia del decreixement, en ple segle XXI hem de pensar en un aeroport del segle XX? Com deia l'Ovidi Montllor Un moment, no ens precipitem, primer pensem! (7) Altrament Delta és un mot decididament aerodinàmic amb ressonàncies avantguardistes i cabalístiques.

En aquest punt del discurs ja se m'ha vist el llautó d'artista amb les cites posades amb calçador al món de l'art de la Persiana amb violí de Tàpies al Bou-bicicleta de Picasso, en pro de Miró i l'arquitectura d'enginyer d'Aguirre & Cudós; d'aquí que per acabar i seguir pensant abans de precipitar-nos (cosa molt aèria i icariana) us recomano mirar la pel·lícula de Francesca Llopis Dins per dins filmada dins la Casa Gomis La Ricarda al bell mig del Delta del Llobregat: https://player.vimeo.com/video/760576829 amb la contrasenya insekta
Cibersalut!

• 1 L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Miró la possibilitat de fer un mural ceràmic per l'aeroport de Barcelona i Miró va respondre amb la donació de tres obres monumentals que saludarien als viatgers de la ciutat per terra, mar i aire. El mural de l'aeroport correspondria als viatgers aeris, el mosaic de les Rambles als viatgers marins i una escultura de 60m, no realitzada, al parc Cervantes saludaria als viatgers per carretera. Mural de l'Aeroport de Barcelona - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)
• 2 Barranco, Justo; «El trasllat del gran mural de Miró entusiasma el món de la Cultura». La Vanguardia, 10 de març de 2024 p.62
• 3 Permanyer, Lluís «Como fuepensadoyrealizado el gigantesco mural del Aeropuerto de Barcelona». La Vanguardia, 21-03-1971
• 4 En el moment d'acabar aquest article i amb relació al mural de Miró el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya ha publicat un manifest demanant que no es traslladi el mural, alhora que posa en valor l'obra arquitectònica de la terminal: La T2 de l'Aeroport de Barcelona, obra de l'arquitecte Eduardo Aguirre i l'enginyer Vicente Cudós, forma part del catàleg DOCOMOMO (DocumentaciónyConservación de la Arquitecturay el Urbanismo del MovimientoModerno) en la seva màxima categoria, que reconeix la seva rellevància nacional i internacional.
• 5 De la trilogia de benvinguda, el mural del mar, al terra de la Rambla, tampoc té nom, però per defecte el seu emplaçament, el Pla de l'os li dona de forma readymade un nom de ressonàncies mironianes, mentre que l'escultura de 60 metres que havia de saludar als viatgers per carretera al Parc Cervantes, Dona, ocell i estel sí que té títol, però no es va realitzar...
• 6 Encara que la Roda de bicicleta de Marcel Duchamp va ser creada l'any 1913 a París, no va ser vista per ningú fins que l'any 1916 Duchamp em va fer-ne una segona versió a Nova York, que altrament sols va ser vista pels escollits visitants del seu estudi. No és fins a la presentació en públic l'any 1941 a París de la seva Boîte en valise, una col·lecció miniaturitzada de les seves obres més importants entre les quals una fotografia de la Roda de Nova York que Picasso, en permanent i secreta competència amb Duchamp fa el seu Bou-bicicleta com a resposta.
• 7 Lliçó de sumes i verbs, lletra i música d'Ovidi Montllor. Gràcies a l'actor i erudit Jordi Jané que m'ha posat en la pista i la dada precisa de la meva memòria d'oïda.