Xevi Bonell Periodista

Pròleg. Tot el que llegireu en aquest article ha passat; els fets, els noms i els llocs són reals. Aquestes situacions se situen en un dia, espai i estació en concret, però podria passar a qualsevol tren de Rodalies. Relatem un viatge real; la Renfe i Adif no entenen de sensibilitats.

Inici. Et trobes a l'estació de Granollers-Canovelles. Està recentment renovada. Es nota. No perquè llueixi gaire, sinó pels detalls que encara queden per acabar. Llambordes aixecades, maquinària aparcada en un racó, tanques que prohibeixen l'accés per una banda de les vies... Criden l'atenció dues pantalles d'estrena. S'hi veuen il·luminats els horaris de sortida dels combois, entre ells el teu tren. Va amb retard. Vint-i-cinc minuts. De cop l'hora estimada canvia i passa de les 18:09 a les 18:34. T'empipes. Hi ha dos homes a l'altra banda de la via vestits amb una armilla groga, amb la paraula seguretat a l'esquena. Seria bona idea parlar-hi?
Potser sí. Tampoc hi pots perdre res. Els hi demanes què passa amb el tren direcció a Ripoll «No lo sé, a nosotros no nos dicen nunca nada. Pregunta en taquilla». Ara no dubtes, i hi enfiles directament. La noia del taulell et diu que no en sap res, que deu ser culpa dels retards acumulats del dia. Tampoc n'han dit res per megafonia, i no en trobés cap referència a cap xarxa social oficial. Un misteri.
Surts a fora i veus a la pantalla com l'hora d'arribada del teu tren ha tornat a canviar: 19.12. Cada vegada hi ha més gent a l'andana. Et crida l'atenció la conversa d'un noi jove amb una jaqueta groga «si marxo ara potser agafo l'autobús». No hi havies pensat! Mires els horaris al mòbil i veus que potser tens temps d'agafar el darrer bus que et portarà a casa. Què fas?

Has decidit quedar-te. En part perquè tens un abonament que et permet viatjar gratuïtament amb tren fins al 30 d'abril. A finals del 2022 el Govern d'Espanya anunciava el servei 100% bonificat. Des de llavors s'ha anat prorrogant la mesura. Ho saps perquè el temps que queda fins que arribi el tren te'l passes llegint notícies de Renfe al mòbil. El traspàs integral de rodalies a la Generalitat de Catalunya. Les obres de desdoblament de la línia R3 entre Parets del Vallès i La Garriga. Moltes novetats anunciades per acabar allà mateix: retards, falta d'informació, afectacions constants i zero responsabilitats. Aquesta lectura de toxicitat es veu interrompuda quan personal de l'estació s'acosta i informa «el tren que viene con retraso está muy cargado de gente, justo detrás viene otro casi vacío». El retard ha estat tan gran que dos trens amb diferència horària arribaran gairebé a la plegada. La pregunta és, pujaràs al primer o el segon?

Nus. Ni t'ho penses. Al primer. A saber que passa amb el segon. Quan s'obren les portes desenes de persones baixen visiblement emprenyades. Igual o més que les que pugen. Els vagons estan a rebentar. Les següents aturades a Les Franqueses, a La Garriga i a Figaró, han descongestionat una mica la situació. Esteu dins el darrer túnel abans d'arribar a Sant Martí de Centelles, quan, de cop, el tren s'atura. Un parell de minuts després arranca. Es torna a aturar. S'apaguen les llums. Esteu completament a les fosques. I ara què?
La negror s'interromp per les llums de les llanternes del mòbil. Alguns passatgers estan visiblement cabrejats, gravant un vídeo que ben segur acabarà a les xarxes. D'altres simplement callen, resignats. Passen els minuts. Un petit grup format ràpidament pels més indignats, deixa anar la idea d'obrir la porta amb el sistema d'emergència i marxar a peu. Afortunadament descarten la idea. Esteu a dins d'un túnel i el tren es pot posar en marxa en qualsevol moment. El grup fa una crida als passatgers per anar a buscar al maquinista. Els acompanyes?

Desenllaç. Decideixes que no. Abans que el grup obri la porta del canvi de vagó. Entra una silueta que, amb veu forta, demana silenci. És el revisor. Hi ha hagut una avaria. No sap quina, ni quant trigarà a resoldre's. Des de la central són conscients d'aquesta aturada i no hi ha perill de col·lisió amb cap tren. Demana, si us plau, que la gent s'esperi. D'entrada això no calma als ànims, són moltes les preguntes, les queixes i la ira s'apodera del vagó. De mica en mica la situació canvia. La resignació guanya terreny, i la tensió es rebaixa. Passen quinze minuts sense cap novetat. Excepte la impaciència que va reapareixent. Hi ha una calma tensa, a punt d'esclatar quan... S'encenen les llums. L'energia torna al tren, i un missatge pels altaveus anuncia que es reprèn la marxa. Només quatre minuts més tard el tren arriba a l'estació de Sant Martí de Centelles. Baixes. Són gairebé dos quarts de nou. Aproximadament tres hores per fer un trajecte de divuit minuts.

Durant el passeig nocturn fins a casa t'adones que ni tan sols estàs emprenyat. Simplement esgotat. Cansat d'un sistema de mobilitat prehistòric. Cansat d'escoltar els anuncis, promeses i proclames de millores que no són mai efectives. Cansat d'haver-te de sentir malament per agafar el cotxe. Però sobretot estàs cansat perquè demà hauràs de tornar a agafar el tren. I la veritat és que ningú sap quina nova aventura t'espera.