Juan Cal Sánchez Periodista

Això que acaba de passar a Galícia és només una mostra de la deriva de la política espanyola -i catalana també, que consti- un cop Aznar d’una banda, i els moviments polítics alternatius (des del 15-M fins al Procés) tots molt interessats en deslegitimar la democràcia, imperfecta com totes, fruit de la Transició. Ara, de la mateixa forma en que considerem que ha arribat el moment de reclamar justícia pels crims del franquisme, també creiem (al menys ho creu molta gent) que s’ha de desemmascarar el pacte que va fer possible el pas de la dictadura a la democràcia sense trencar un plat. Ens vam creure, o ens ho van fer creure, que només hi havia una forma d’aconseguir la democràcia sense sang (sense més sang de la que ja vessaven ETA i el terrorisme d’Estat al País Basc) i ens vam avenir a la convicció de que era millor una democràcia tutelada que cap democràcia. Hi va haver el seu debat, entre els partidaris del pacte i els de la “ruptura”. No es va votar i, al final, l’única alternativa es va plasmar en el text constitucional del 78.

Com acostuma a passar amb totes les coses humanes, al cap dels anys ens hi cansem, del benestar, de la pau, de la calma, de l’avorriment d’una democràcia sense emocions, de la decepció d’una classe política cada cop més allunyada dels ciutadans i més convertida en una classe apart. I fruit de tot això és la decepció primer i el desig de trencar amb l’establert després. Trencar amb els partits, amb els sindicats, amb el règim del 78, amb l’Estat, amb la Monarquia borbònica. Tot ens fa nosa i ens acabem creient que de tot això es pot passar pàgina sense trencar un plat. I ja hem vist les conseqüències.

La mentida s’ha instal·lat, en general, en la vida política i tant fa si és per prometre que “mai” es pactarà una amnistia (PSOE), com per dir que la votació de l’1-O és vinculant (Junts/ERC) o per prometre que mai, de cap manera, es negociarà amb els del “cop d’Estat” (PP). La conclusió: que les fal·làcies acaben surant i que les consignes grandiloqüents tenen una durada més aviat curta. La democràcia és avorrida, cert, però és (de moment) l’única forma raonable de governar-nos i, potser, ja comença a ser hora, de que el periodisme subratlli totes les mentides amb que ens volen entabanar.