Els camps de futbol i els pavellons poliesportius de tot Catalunya són plens de cartells amb missatges a favor del respecte, la dignitat, la igualtat, la llibertat i el joc net i contra la violència (física i verbal) en l’esport. De ben segur són campanyes adreçades a les persones que omplim les grades. Quantes animalades han hagut d’escoltar tècnics, àrbitres i jugadors des de les graderies? Tots n’hem sentit a cabassos, també quan les persones que hi ha sobre el terreny de joc són infants. Per això, aplaudeixo qualsevol iniciativa que defensi els valors que he esmentat i foragiti tota mena de comportaments inadequats de les grades.

Però què passa quan dins del terreny de joc aquests valors brillen per la seva absència? Diria que de la mateixa manera que es demanen al públic assistent també s’haurien de fomentar entre els membres de l’equip i vers els integrants de l’equip contrincant. Però no tothom ho entén de la mateixa manera i aleshores llencen missatges d’allò més contradictoris a la canalla. És cert que l’esport, sigui quin sigui, té un alt grau de competitivitat però l’esportivitat i jugar net haurien de prevaler sempre, i més en edats primerenques.

Els darrers dos anys he voltat unes quantes pistes de bàsquet de la província de Lleida, la Franja de Ponent i Andorra acompanyant la meva filla, que des del curs passat juga al club de bàsquet del poble: el Club Esportiu Ponent. Per a un poble de mil habitants com el nostre, celebrar 25 anys de club de bàsquet és tota una fita. Durant anys, la mateixa Junta ha picat pedra i ha fet créixer aquest esport entre la nostra canalla sempre defensant un mateix principi: la pràctica de l’esport perquè és salut, és treball en equip i esforç, ensenyant als infants que el resultat del marcador és el que més importa. Ara una Junta renovada i rejovenida n’ha agafat les regnes seguint la mateixa filosofia. El resultat són nens i nenes compromesos amb l’equip i, per damunt de tot, que gaudeixen jugant. Encara que els tanquin el marcador de tantes cistelles que hagin encaixat i encadenin una derrota rere l’altra.

Per això, dol en l’ànima topar-nos amb actituds antagòniques en els clubs rivals (us en podria citar almenys un parell d’exemples). Equips que pressionen i pressionen fins a ridiculitzar el rival i aniquilar-lo del terreny de joc. De debò que cal cridar i cridar les teves jugadores perquè no en deixin passar ni una quan ja han tancat el marcador perquè teniu la victòria al sac? De veritat? De debò que cal mantenir la tensió tan amunt que fins i tot les teves jugadores comencen a repartir plantofades a les oponents si els fan una falta fruit de la lluita per la pilota? De veritat? No hagués estat més noble i constructiu deixar de tensionar l’ambient, recular una mica i deixar jugar l’equip rival i, evidentment, mantenir les mans quietes? Per això ens calia fer tants quilòmetres? Per veure les nostres jugadores plorant de ràbia en acabar el partit, no pas per la derrota sinó pel joc brut al qual s’havien vist sotmeses? Perdoneu però així potser teniu assegurat el liderat però el que esteu ensenyant és de tot menys educatiu.

Som un equip que lloa els bons rivals, aquells que guanyen amb elegància; som una afició que anima el seu conjunt i que aplaudeix les bones jugades dels oponents, que sap reconèixer que hi ha equips molt més bons que el nostre. Veure actituds com les que he narrat dins de la pista i les riallades dels pares rivals davant la nostra indignació no és que ens fes bullir la sang (no, ràbia no és el que vaig sentir) sinó que ens va entristir profundament. La nostra manera d’entendre l’esport (sobretot l’esport infantil) és a anys llum. I orgullosos que n’estem. Per això encoratjo jugadors, entrenadors, la Junta i el club en conjunt a no defallir i continuar defensant els ideals que ens han unit rere una pilota de bàsquet. I als clubs que mantenen actituds poc edificants... els diria que menys pancartes a les pistes i més creure’s el que diuen. No s’hi val a omplir-nos la boca amb els valors de l’esport, si no deixem que entrin en joc.