Com cada any a l'octubre, molts de nosaltres estem atents als anuncis dels sis premis Nobel que concedeixen la reial acadèmia de ciències sueca (física, química i economia), l'assemblea Nobel a l'institut Karolinska (fisiologia o medicina), l'acadèmia sueca (literatura), i el comitè Nobel noruec (pau). Són probablement els premis de major rellevància i reputació a les àrees de coneixement en què són atorgats. Òbviament, com a físic professional, tinc la meva atenció concentrada principalment al premi de física, el qual ha reconegut la gran majoria d'avenços que han tingut lloc durant el segle XX i el que portem del XXI. Això és molt si tenim en compte l'explosió de descobriments en física esdevinguts durant aquest període. De totes maneres, el premi Nobel, com la majoria de premis, té les seves pròpies normes i això fa que persones amb una gran contribució a la seva àrea de coneixement no hagin rebut aquest reconeixement, la qual cosa, degut a la seva gran repercussió, de vegades es pot veure com una gran decepció. Sense anar més lluny, en el cas de la física, tenim a Stephen Hawking, un físic que ha tingut un impacte enorme a l'àrea però el treball del qual, en gran mesura de caràcter teòric, no ha merescut aquest guardó.

Abans d'entrar als detalls del premi d’enguany, m'agradaria incidir en la rellevància que el Premi Nobel està adquirint més recentment i que va més enllà del gran prestigi que ja he esmentat. Actualment, podem veure a les portades dels diaris i altres mitjans de comunicació, l'anunci periòdic de diversos rànquings d'universitats i de les seves diferents facultats. Aquests, amb el temps, han adquirit una enorme importància i com a conseqüència, tenen un impacte a les mateixes universitats, moltes de les quals se'ls han començat a prendre seriosament i n’han pres mesures, amb l’objectiu de pujar-hi llocs. Al meu entendre, algunes d'aquestes mesures estan exclusivament adreçades a aquest objectiu, de la mateixa manera que alguns hotels fan els canvis mínims per obtenir una estrella més. En conseqüència, tinc la impressió que als darrers anys, aquests rànquings estan oferint una visió distorsionada de la realitat. I aquí arriba la connexió amb el premi Nobel. Resulta que una característica d'alguns dels més prestigiosos és donar un pes molt gran a que una universitat compti entre les seves files amb un premi Nobel (o que en algun moment hagi tingut algun tipus de vinculació). Això està produint que les universitats es llencin de manera desesperada a contractar aquests premiats, encara que sigui per passar unes setmanes a la seva institució, sense cap finalitat concreta, només per escalar posicions. Tanmateix, hem vist recentment alguns anuncis ridículs d’universitats a la recerca de premis Nobel. Considero que aquesta política resultadista no portarà res de bo tot i que, per sort, no totes les universitat estan actuant així.

El premi Nobel de física d'aquest any ha estat concedit a Pierre Agostini [França, 1941; doctorat per la universitat d'Aix-Marseille (França) i professor a la universitat estatal d'Ohio (EUA)], Ferenc Krausz [Hongria, 1961; doctorat per la universitat tecnològica de Viena (Àustria) i director del Max Planck d'òptica quàntica i professor de la universitat Ludwig Maximilians de Munic (Alemanya)] i Anne L'Huillier [França, 1958; doctorat per la universitat Pierre i Marie Curie (França) i professora a la universitat de Lund (Suècia)], per proporcionar tècniques per crear polsos de llum (de llum làser) extremadament curts, de manera que es poden utilitzar per observar processos físics, també de durada molt curta, que involucren electrons, les partícules que formen l'escorça dels àtoms dels quals es compon una gran part dels sistemes materials que coneixem, incloses les persones mateixes. La durada d'aquests polsos és d'attosegons, un temps extremadament curt: Aquest temps és equivalent a dividir un segon en un milió de parts, cadascuna d'aquestes parts novament en un milió de parts i, una vegada més, cada part en un milió de parts. És sens dubte un avenç tecnològic extraordinari. He llegit alguna crítica que incideix en que és una innovació molt tècnic, cosa que és certa. Però també és cert que obre les portes a descobriments que anteriorment no estaven al nostre abast i que són molt prometedors. També demostra que és possible trencar barreres físiques que creiem infraquejables, i com això es pot aconseguir quan s'ha construït un sistema de recerca avançat i, sobretot, ben dissenyat a tots els nivells.

Carlos F. Sopuerta

Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE, CSIC i IEEC)

President de l’ACDIC