Com tantes altres escoles arreu del país, aquest divendres a l’escola del meu poble, on estudien els meus dos fills, celebrem la festa de final de curs. Una celebració que enguany serà diferent. No pas perquè l’àpat que compartirem tota la comunitat educativa del centre serà d’allò més variat, no pas perquè no hauré pogut ajudar tant com voldria amb els preparatius les meves companyes de Junta de l’AFA ni tampoc pels canvis que faci l’escola perquè sigui tot un èxit… Enguany, la festa de final de curs a casa nostra pren un caràcter solemne perquè suposa la fi de l’etapa escolar de la nostra petita, que ja no n’és tant, de petita.

Com tantes altres mares, se’m neguen els ulls de llàgrimes quan la miro i veig la preadolescent en què s’ha convertit la persona que més m’ha transformat la vida. Sembla que va ser ahir que em vaig assabentar que seria mare per primer cop, que la vaig tenir en braços per primera vegada, que la vaig sentir per primer cop cridar-me “mama”... i ja han passat gairebé dotze anys i quasi no en queda res d’aquell nadó tan bufó que veig a les fotografies de P3 (ara I3).

Una curiosa barreja d’emocions m’assalten. Estic feliç, orgullosa de la persona en què s’està convertint: carinyosa, responsable, intel·ligent, valenta, bona persona i justa amb els seus companys… a voltes una mica empipadora (sinó que li ho preguntin al seu germà petit…), força tossuda (com tots els preadolescents, em sembla, que no responen mai a la primera) i una mica massa patidora (en això, com en tantes altres coses, és digna filla de la seva mare). Però també em fa vertigen veure que es fa gran tan de pressa. Els fills creixen més ràpid del que nosaltres, els pares, estem preparats per deixar-los anar, per anar enretirant-nos de mica en mica perquè siguin ells mateixos. Només desitjo que els ponts que hem, i encara bastim siguin invisibles als ulls però ferms i robustos perquè els pugui creuar sempre que convingui.

Aquest juny deixarà l’escola enrere. Canviarem una molt bona escola rural amb poc més d’un centenar d’alumnes, on el professorat coneix a la perfecció cada infant i la seva realitat familiar, per un institut amb vuit cops més d’alumnat. Totes dues estem espantades, però intento que no se’m noti escudant-me en les bones vibracions que em va transmetre la directora del centre en la jornada de portes obertes. Sé que aquesta nova etapa serà tan o més estimulant que la tanquem. Que estarà plena d’oportunitats que l’ajudaran a convertir-se en adulta i l’enriquiran com a persona. Són justament aquestes circumstàncies les que han d’il·luminar el seu camí.

Però no és gens estrany que en la societat actual les mares estiguem espantades. Són massa les notícies que escoltem molt sovint sobre agressions sexuals a menors, en moltes ocasions comeses per altres menors d’edat. En aquest context, resulta inevitable que, ara que veiem com canvia el cos de les nostres filles, ens preguntem si podem fer res per mantenir-les a recer d’aquest tipus de perills. Com a mare m’esgarrifa només de pensar que algú pugui fer mal als meus fills, però també que ells en puguin fer a altres persones. És la meva obsessió educar-los en el respecte i l’empatia vers la resta d’individus, entenent que tots som diferents i que hem d’acceptar que això és així sense menystenir ningú. Vull oferir eines a la meva filla perquè es pugui defensar (o demanar ajuda si cal) en una situació extrema i també les eines necessàries al meu fill perquè mai arribi a sobrepassar línies vermelles.

Segur que la immensa majoria de famílies (per diverses o complicades que siguin) comparteix la mateixa preocupació. Però alguna cosa ens passa com a col·lectiu quan les agressions es repeteixen arreu. Necessitem un canvi de rumb per revertir la situació. Les dones alcem la veu en recolzament de les companyes maltractades, les persones expertes ho exigeixen, les administracions en són conscients però, de moment, res no canvia. Cal moure fitxa amb urgència.

Però aquest necessitat imperant sembla que no ho és tant per a les persones que tenen a les seves mans posar fil a l’agulla. La classe política sembla més preocupada per mantenir la cadira i les seves quotes de poder que per resoldre els problemes de la gent. Ho veiem aquí i allà després de les eleccions municipals. El país és ple de tants alcaldes i alcaldesses amb projectes de futur definits per als seus municipis (creieu-me, n’hi ha) com de batlles i batllesses que només volen assegurar-se el seu futur i el del partit polític que representen. Arreu de Catalunya aquest 17 de juny es constituiran nous ajuntaments seguint més interessos partidistes i/o personals que els de la ciutadania que el passat 28 de maig els va fer confiança. No en va l’abstenció va ser la clara guanyadora. És tan trist que resulta insultant. I el 23 de juliol, a tornar-hi!