Portem ja més d’una quarta part del segle XXI i sembla que hàgim començat una mena de procés d’acceleració de la història. Des dels terribles atemptats de l’11 de setembre del 2001, s’han anat succeint sotragades fortes que han provocat importants canvis de rumb en el context internacional i també a Catalunya. D’una banda, la crisi econòmica del 2008, la pandèmia de SARS-CoV-2 del 2020 i els conflictes bèl·lics d’Ucraïna, de Gaza o d’Iran. De l’altra, a Catalunya la profunda transformació demogràfica i el daltabaix provocat per la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006 i l’esclat del procés sobiranista amb el referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i els judicis polítics que se’n van derivar.

El món d’avui s’assembla poc al de la fi del segle XX i a la Catalunya d’ara li passa el mateix, si la comparem amb la del darrer mandat del president Pujol. Impressiona veure, posem per cas, que, segons les dades de l’Idescat, gairebé el 42% de la població entre els 20 i els 44 anys de Catalunya ha nascut fora d'Espanya. Segons aquestes mateixes dades, a Catalunya resideixen 2.039.015 persones nascudes a l'estranger a 1 de gener del 2025, de les quals 628.310 tenen la nacionalitat espanyola, ja sigui perquè l'han adquirida, perquè són fills d'espanyols que han nascut a l’estranger o per altres motius, com ara les adopcions internacionals. El percentatge dels nascuts a l'estranger que resideixen a Catalunya assoleix màxims entre els residents al Vallès Oriental (39,6%) i al Baix Llobregat (37,2%).

Resulta indispensable propugnar l’empatia, l’esforç tenaç de posar-se en la pell de l’altre, d’entendre’n les raons i treballar per una articulació social que construeixi comunitat en lloc de murs

La política internacional s’ha anat decantant cap a un militarisme creixent, que coincideix paradoxalment amb la reclamació del Premi Nobel de la Pau del principal exponent d’aquest bel·licisme desenfrenat, que només sembla contenir-se davant de greus impactes econòmics. Als Estats Units, a Europa i també a Catalunya, s’ha produït un enduriment de les opcions polítiques menys sensibles a la diversitat. I l’humanisme va quedant arraconat. Constatem amb inquietud una exacerbació de l’agressivitat i la intolerància i una desvinculació de la dimensió espiritual que dignifica l’existència humana i la dota de valors fraternals i solidaris.

Davant d’aquesta situació, resulta indispensable propugnar l’empatia, l’esforç tenaç de posar-se en la pell de l’altre, d’entendre’n les raons i treballar per una articulació social que construeixi comunitat en lloc de murs. A Catalunya és del tot fonamental en aquest aspecte la labor formidable que es fa des de la societat civil i els mitjans de comunicació locals, que generen constantment xarxes de cohesió social i identificació col·lectiva des de la cultura, l’esport, la vida compartida,...

A l’hora d’afrontar un present ple de reptes i paranys, apostar per l’instint o l’impuls primari és assumir un risc molt alt d’error. La serenitat i la ponderació es fan encara més decisives. La precipitació i l’arrogància són pèssimes conselleres davant de la complexitat.

A tot això, cal afegir-hi la incidència creixent de les tecnologies en la quotidianitat, que acaba produint-ne dependència. Si avui són cada vegada més freqüents els tràmits o les reunions que fem en línia i la nostra imatge queda cada cop més condicionada per la manera com ens projectem a través de les xarxes socials, el protagonisme cada vegada més gran de la intel·ligència artificial i dels robots obre unes expectatives enormes, que modificaran la nostra manera d’interactuar.

No seria ni prudent ni encertat tancar les portes al progrés que els avenços poden aportar al tractament de les malalties o a la millora de la qualitat de vida. Però cap pas endavant es pot fer sense mirar enrere per saber d’on venim i per valorar el tros del camí que ens ha dut fins on som.

Ser-ne conscients i cercar el punt just d’equilibri ens ajudarà a esquivar marrades inútils i a afrontar el present i el futur amb les eines més adequades.