La mort forma part de la vida mateixa. Però sovint ho passem per alt. La nostra és una societat que, durant anys, ha girat l’esquena a la mort. Com si ignorar-la n’evités l’existència. De fet, formem part d’una societat que mira d’obviar no només la mort (amb tota la seva cruesa) sinó tot allò que té a veure amb el pas del temps, la vellesa, el deteriorament del cos i de les nostres capacitats... en definitiva, tot allò que ens resulta poc agradable i que constata que els humans, com la resta d’éssers vius, tenim data de caducitat.

Vivim sense recordar que som mortals fins que un bon dia, de patac, topem de cara amb la mort. Aleshores, depèn de l’edat que tinguem i segons la pèrdua que haguem d’afrontar –no significa el mateix la mort d’una persona estimada que la d’una mascota ni fer-ho a una curta edat o amb experiència acumulada–, ens aclaparen tota mena d’interrogants: Per què coi no l’hem tinguda present abans? Per què no hem “après” a conviure-hi? Per què l’hem desterrat de les nostres vides si n’és part indiscutible? Però, cada cop són més les persones que volen canviar aquest punt de vista respecte la fi de la vida.

Cada vegada són més els qui pensen que hem de viure tenint present que algun dia serà el darrer no pas per malviure amb temor extrem ni per entendre la nostra existència com un carpe diem desmesurat, sinó per poder “entendre-la” millor quan fa acte de presència.

Les guerres van lligades a la pròpia condició humana. Jo mateixa, amb quaranta-quatre anys, recordo (encara que sigui vagament) haver viscut la Primera Intifada, la Guerra de Ruanda, la del Golf, les de Croàcia, Bòsnia, Txetxènia o Kosovo, la d’Afganistan, el conflicte del Darfur, la Guerra d’Iraq...

Formem part d’una societat que mira d’obviar no només la mort (amb tota la seva cruesa) sinó tot allò que té a veure amb el pas del temps, la vellesa, el deteriorament del cos.

Per tant, en temps que els conflictes bèl·lics es reprodueixen –cada cop més a prop de casa nostra– i en patim les conseqüències indirectes, les imatges de mort i destrucció omplen tant els mitjans de comunicació tradicionals com les xarxes socials. Els nostres infants i joves no en resten aliens. Conviuen amb la remor de fons dels enfrontaments armats entre Rússia i Ucraïna, entre els Estats Units i Israel contra l’Iran i a la franja de Gaza, per anomenar els més sonats.

Aquestes guerres del segle XXI han segat una quantitat ingent de vides humanes. D’aquí que, quan els nostres fills i filles ens en parlen, podem aprofitar l’avinentesa per conversar sobre la mort. Com també pot ser una bona ocasió per abordar el tema, la mort d’una simple planta.

El cas és tornar-la a situar al lloc que es mereix com feien els nostres avantpassats, per als quals morir era el darrer pas de la vida. Els nostres avis vetllaven els difunts a casa i tota la família ajudava a preparar-los per a la vetlla. No es qüestió de retrocedir en el temps ni de recuperar aquestes velles costums. Simplement es tracta de tornar-la a situar al lloc que li pertoca. D’aquesta manera tràngols com la mort d’una persona estimada –si bé és cert que serien igualment dolorosos– serien menys desconeguts del que ho han estat per a molts de nosaltres.

D’aquí que aplaudeixi iniciatives com la impulsada conjuntament per l’associació de famílies d’alumnes de l’escola Salvador Espriu de Vallfogona de Balaguer (on hem escolaritzat els nostres fills) i la direcció del centre d’oferir tallers sobre la mort i el dol tant a l’alumnat com a les famílies.

Hem de parlar de la mort, l’hem de naturalitzar i incorporar a la nostra quotidianitat.

L’AFA va confiar en la terapeuta Remei Capitan per fer realitat la proposta. La principal conclusió de la xerrada per a pares i mares que va pronunciar l’ànima del Servei Integral d’Organització de Cerimònies de Comiat personalitzades i acompanyament a les famílies Agraïments (Balaguer, la Noguera) fou justament que hem de parlar de la mort, l’hem de naturalitzar i incorporar a la nostra quotidianitat.

Res del que ens va explicar la Remei ens venia de nou, però convenia que algú ens en fes memòria. Calia que, per a pares i mares als quals no s’ha parlat de la mort quan eren infants, que hem hagut de tenir-hi el primer contacte de forma abrupta (per a mi el descobriment de tot el que és i significa la mort va arribar quan tenia vint-i-dos anys amb la pèrdua del meu avi), que hem hagut d’afrontar la mort de persones estimades com bonament hem pogut, algú ens donés un cop de mà per no repetir la situació amb la nostra canalla.

Per això vull transmetre un agraïment sincer a la Remei per donar-nos eines i ajudar-nos a entendre com perceben el fet de morir els infants segons la seva edat; i a l’AFA per satisfer una necessitat de l’escola tan present com oblidada. L’interès que va generar la sessió (que va omplir la sala polifuncial) és signe que molts dels membres de la comunitat educativa compartim el mateix interès per posar la mort al lloc que mereix.