Avui he recordat aquelles boniques trobades de dones periodistes dels mitjans locals de la meva comarca, l'Alt Empordà, amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. D'això, deu fer ja més de trenta anys. Érem un grup de dones de diferents generacions que representàvem el món de la comunicació més propera. A més d'aquelles dones que ens dedicàvem a la meravellosa tasca d'informar, el grup també comptava amb la participació d'altres peces clau de les empreses periodístiques, les fotògrafes, les correctores, les dissenyadores, les comercials, les administratives... No sé si alguna d'elles deu conservar instantànies de quan commemoràvem el nostre particular 8 de març, tot i que estic segura que la gran majoria retenen a la seva memòria aquelles trobades memorables. Ens sentíem tan a gust, compartint inquietuds i il·lusions, també lluites i ràbies, lluny de la competència que devien tenir les empreses per a les quals treballàvem. "Bon rotllo", en dic jo.

Miro enrere i recordo amb nostàlgia aquella època en què jo era una joveníssima periodista amb set de coneixement i unes ganes incansables d'aprendre de les més grans. Tenia referents magnífics al meu entorn, tant en la premsa escrita com en la ràdio, en aquells temps. Però especialment em venen al cap dues dones que vaig tenir la gran sort de tenir al meu costat en els meus inicis: la Núria Munárriz i la Isabel Rey. Era una època en què no dubtava ni un segon a "apuntar-me a un bombardeig" (paraules textuals que solia emprar quan em demanaven d'anar a algun lloc a cobrir algun tema). Mai deia que no i, fins i tot, se m'arribaven a solapar els actes als quals volia anar.

Miro enrere i recordo amb nostàlgia aquella època en què jo era una joveníssima periodista amb set de coneixement i unes ganes incansables d'aprendre de les més grans.

Gaudíem del periodisme, però sobretot gaudíem del fet de dedicar el nostre temps a parlar amb les persones que ens havien de proporcionar la informació. Converses disteses, sense presses, perquè calia arribar al fons de la qüestió i, lògicament, entendre bé què era allò que hauríem de transmetre a la notícia. Algú em va dir, ja en aquells moments, que si tu no entens el que has d'explicar difícilment ho entendrà la persona que et llegirà o t'escoltarà. Mai ho vaig oblidar.

Gràcies a aquesta tasca laboriosa de parlar amb la gent, mica en mica, s'anava ampliant la llista de contactes. Hi va haver moltes coneixences de feina amb les quals, encara avui, ens alegrem de veure'ns. Hi havia una enorme complicitat i confiança, també molt de respecte, i per què no dir-ho? ètica professional. Perquè si decebies algú escrivint una notícia inexacta, confusa o errònia sabies que mai més t'explicaria res.

Ara mateix, no sé com ha estat que he fugit d'estudi, tenint en compte que la intenció d'aquest article era recordar que els dies 8 de març de ja fa uns quants anys, a l'Alt Empordà, les dones de la comunicació vam aconseguir crear un espai comú, un vincle especial, que malauradament, amb el pas dels anys, es va anar diluint. Entenc que aquesta mirada al passat m'ha portat a rememorar una època en que treballàvem a un altre ritme i amb uns recursos molt diferents als d'ara, on les relacions humanes eren cara a cara i no a través de pantalles o missatges de text. Però és clar que l'essència és la mateixa. Darrere nostre, van anar entrant als mitjans noves veus i noves plomes que (llanço una idea) podrien valorar la possibilitat de recuperar aquella tradició.