La recent entrevista a Francesc J. Fàbregas, president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, a Comunicació 21 m’ha fet parar i reflexionar. No només convida a fer balanç, sinó que deixa entreveure l’estat real d’un sector que travessa un moment decisiu. I no puc evitar sentir-me orgullós —i una mica emocionat— perquè conec bé aquesta casa, perquè vaig compartir junta amb ell i perquè sé que el seu compromís no és només de paraula: és de veritat, viscut dia a dia.
Fàbregas parla amb coneixement i amb la calma de qui sap cap a on va. No hi ha rupturisme gratuït ni discursos buits. Hi ha un model clar, una defensa de l’essencial i, alhora, una mirada honesta als grans reptes que ens esperen. Quan diu que la premsa de proximitat és una “actitud ètica davant la informació”, està posant paraules a una idea que molts compartim des de fa anys: el periodisme local no és petit, és profund. No és perifèric, és absolutament central per a la democràcia.
Recordo amb afecte els dies en què vaig compartir junta amb ell, quan va acceptar agafar el relleu a la meva presidència en un moment complex de la meva vida personal. Ja llavors demostrava una capacitat poc habitual: escoltar, sumar, entendre l’ACPC com una comunitat i no només com una associació d’editors. Avui, aquella visió es veu reflectida en una entitat més sòlida, més visible i més respectada, capaç de defensar el seu model enmig de tensions econòmiques, tecnològiques i culturals.
Mentre els grans grups mediàtics busquen fórmules per recuperar la confiança dels lectors i arribar a comunitats fragmentades, la premsa comarcal ja hi és
L’entrevista també posa sobre la taula una realitat que sovint oblidem: mentre els grans grups mediàtics busquen fórmules per recuperar la confiança dels lectors i arribar a comunitats fragmentades, la premsa comarcal ja hi és. Hi és quan esclata una crisi sanitària, quan un incendi sacseja un territori, quan ningú més no hi és. I això no es pot improvisar ni copiar des d’una redacció llunyana.
El futur de la proximitat és, paradoxalment, més gran que mai. En un món saturat d’informació global i homogènia, els lectors busquen sentit, context i confiança. I això és precisament el que ofereix la premsa comarcal. Per això dic, sense cap dubte, que és l’essència del nostre sistema mediàtic català. No és un complement, no és un gènere menor: és la seva base més sòlida.
Sí, els reptes són enormes: sostenibilitat econòmica, transformació digital amb criteri, relleu generacional, reconeixement institucional real. Però també és cert que mai no havíem tingut tan clar què som i per què existim. L’ACPC, tal com es desprèn de les paraules del seu president, afronta el futur amb memòria i ambició.
Llegint Fàbregas, un no pot evitar sentir que tot el camí recorregut ha valgut la pena. I que, malgrat les dificultats, el millor de la premsa local —i de l’ACPC— encara està per venir.