Fa anys que els gurus que vaticinen el futur auguren la mort de la premsa escrita. Segurament algun dia els fets els donaran la raó, però, de moment, la galàxia Gutenberg —el concepte filosòfic que va definir Marshall McLuhan— resisteix.
Si haguéssim fet cas de les prediccions, faria temps que els diaris haurien abaixat la persiana. Nicholas Negroponte, fundador del MIT Media Lab, el novembre de 2010 va dir que el 2015 la premsa, tal com la coneixem, no existiria. El 2008, Arthur Sulzberger, president i editor de The New York Times Company, va reconèixer que no sabia si imprimirien el Times d’aquí a cinc anys. El 2014 va rectificar i va admetre que el final del paper era un “horitzó llunyà”. Actualment encara tenen uns 570.000 subscriptors en format físic.
Philip Meyer, professor de periodisme de la Universitat de Carolina del Nord i autor del llibre The Vanishing Newspaper (2004), va utilitzar una projecció estadística basada en el declivi de lectors des de 1960. El seu càlcul preveia que el primer trimestre de 2043 s’esgotaria l’últim lector de diaris als Estats Units. En aquest cas, podem concedir-li el benefici del dubte, perquè encara falta una mica per arribar-hi.
Seria il·lús no adonar-se que aquest negoci ha retrocedit de manera significativa els darrers anys. Però seria injust ignorar que, durant molt temps, el sector ha pres decisions que l’han perjudicat: ha ofert informació digital gratuïta amb la idea que el nombre d’usuaris permetria obtenir més ingressos publicitaris; ha distribuït gratuïtament exemplars en mitjans de transport, hospitals i universitats per augmentar l’audiència; ha abaixat el preu real de la publicitat; i ha assistit a la desaparició de punts de venda i al deteriorament de la xarxa de distribució. Tot això s’ha fet afavorint el digital i desprotegint el negoci físic, possiblement perquè es creia que el periodisme del segle XXI només podia circular a través dels dispositius electrònics.
L’arribada de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i especialment de les xarxes socials, ha accelerat la difusió de la informació, però també la de les fake news —notícies falses—, del clickbait —forçar l’usuari a fer clic per curiositat, impacte o engany—, del branded content —entretenir i generar imatge de marca— i de la native advertising —promoure clics sense que el lector percebi la venda. Alguns articles semblen informació, però, en molts casos, són falsos —com és el cas de les fake news— o responen a interessos comercials dels mateixos mitjans o dels seus clients. En paral·lel, els diaris impresos publiquen pàgines especials sobre temes reals, però finançades externament.
Tot plegat està lluny del periodisme de qualitat que busquen els lectors disposats a pagar per la informació, i això explica en part la desconfiança que ha sorgit envers els mitjans.
Els diaris no poden limitar-se a explicar què passa, perquè altres mitjans ho fan molt més ràpidament. La immediatesa ja la garanteixen la ràdio, la televisió i el periodisme digital. El paper conserva, en canvi, el seu nínxol en la informació acurada, pausada i contrastada; en la interpretació i l’opinió; en explicar no només què passa, sinó per què. Donar elements al lector per no quedar-se només amb el titular. Només així continuarà resistint.