Vivim temps d’incerteses i perplexitats. D’una banda, la tecnologia envaeix cada cop més aspectes de la nostra vida quotidiana, fins al punt d’obligar-nos a replantejar-nos formes de fer que semblaven fins ara inqüestionables. De l’altra, l’escenari polític a Catalunya i arreu del món ha sofert una transformació substancial. En el cas de Catalunya pel desenllaç del procés independentista i la reconfiguració de majories. Des d’un punt de vista internacional per uns lideratges inquietants en països com Rússia i els Estats Units, amb actituds arrogants i agressives. Etapes com aquesta conviden a un retorn als clàssics. M’aturo en aquesta ocasió en dos textos japonesos fonamentals dels segles XIII i XIV.

Es tracta de Hojoki i Tsurezuregusa, dues obres escrites per sengles monjos que van abandonar la vida cortesana de la capital d’aleshores, Kyoto, per fer-se eremites i reflexionar sobre la condició humana a fi de cercar el camí de trencar amb l’arrapament als béns materials que distorsiona la nostra capacitat d’interpretació del que som i del que ens envolta.

A Hojoki, de 1212, que s’inicia amb un fragment que ens recorda Heràclit (“No s’atura mai el riu. L’aigua hi flueix incessant i mai no hi roman la mateixa d’abans. Les bombolles que floten a l'aigua que s’estanca apareixen i es desfan. Res no dura gaire temps”), la successió de catàstrofes (incendis, ventades, sequeres, inundacions, episodis de fam, epidèmies, terratrèmols,...) que castiguen la ciutat de Kyoto fa evident la vulnerabilitat de l’existència humana i s’hi afegeixen les adversitats personals que van afectar Kamo no Chomei, l’autor del text. Kamo no Chomei ens hi descriu la seva cabana, el paisatge on va triar arrecerar-se i la seva forma d’afrontar la darrera etapa del seu trajecte de vida en aquest món.

A Tsurezuregusa, un text de 1330-31 força més extens que Hojoki, el seu autor, Yoshida Kenko, amant de les tradicions, aprofundeix, i d’una manera incisiva, en els costums i les estructures socials del Japó del seu temps, en denuncia la propensió al luxe, a l’ostentació, a la sensualitat i a l’artificiositat. A Tsurezuregusa sovintegen la reivindicació d’una espiritualitat budista, la defensa del valor i el sentit de les antigues formes de fer i anotacions magistrals, com ara:  “No hi ha res tan abellidor com seure sol sota la llum d’una espelma per llegir textos i sentir l’amistat d’homes de temps pretèrits que no has tingut l’oportunitat de conèixer”, “Un cert ermità, que s’havia allunyat de la vida social, va dir una vegada: “No em sento pas arrapat al món, però, si hi ha res que em sabria greu de perdre, és l’immens espectacle del cel”. No puc estar-hi més d’acord” , “No hauríem d’assaborir l'alegria d'estar vius cada dia?”, “Em treu de polleguera que, quan es parla força d’un fet determinat, aparegui algú que, sense estar al cas del que s’ha esdevingut, vagi opinant-ne arreu com si en fos coneixedor” o “Quan observo els humans enderiats i atrafegats en les seves ocupacions, em ve al cap la imatge d’una estàtua de Buda feta amb neu un dia assolellat de primavera, que es vol decorar amb or, plata i pedres precioses per fer-ne un temple en honor seu. I em demano si l’estàtua romandrà tot el temps que cal per completar els treballs i venerar-la. Tot i que pensem que encara ens queda molt de temps d’existència, la flama de la vida es va apagant a poc a poc, com l’estàtua de neu, que es va fonent per baix. “

Els pensaments de Yoshida Kenko són d’una lucidesa essencial –i a cops descarnada-i d’una vigència indiscutible per a una mirada crítica sobre el món d’avui. Hi retrobem la consciència de fragilitat i la necessària reconsideració de la importància de l’aparença i de la possessió.

Ens ha correspost una època en què les imatges i l’aparença ho dominen tot. Les xarxes socials en són una prova inequívoca. S’hi creen i difonen percepcions artificioses que amaguen i distorsionen la realitat. I davant de les dificultats que persones i pobles d’arreu del món afronten per tirar endavant les seves existències, resulta incomprensible l’acumulació de riqueses molt més enllà del que raonablement pot ser adequat per a una vida digna. Propietaris d’empreses tecnològiques o del món del luxe aconsegueixen, deixant de banda les dimensions de les seves empreses, fortunes personals desorbitades que no tenen cap proporció amb els anys de vida de què en el millor dels casos disposem els éssers humans. El fenomen de la globalització ha agreujat encara més, pel fet d’incidir sobre mercats enormes, la concentració de béns en poques mans.