En la meva joventut, als anys setanta, l’ecologisme polític i la perspectiva feminista ja eren elements importants en la crítica vers un capitalisme cada cop més salvatge. Han passat dues generacions (dues!) i malgrat que s'ha generat abundant legislació sobre ambdós elements, les coses no han millorat gaire, més aviat poc i malament...
El capitalisme no inventa res però s'apropia de tot i ho desnaturalitza a la seva conveniència, que no és altre que l'acumulació de la riquesa. Si, la màquina de vapor no la va inventar "el capitalisme" sinó un enginyer, és a dir un artista. El que va fer el capitalisme és posar-hi el bitllet d'entrada, el comptador, el rebut de la llum, etc.
Com Groucho Marx, va dir; “Aquests son els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”; i així, quan la qüestió ecològica va començar a ser ineludible la van capgirar al seu favor. Les tres r de l’ecologisme tenien un sentit clar i crític; REDUIR en majúscules, és a dir decréixer; reutilitzar, com a pas bàsic cap a aquest decreixement; i finalment reciclar si no hi ha més remei, és a dir generar una nova indústria per recuperar matèries bàsiques.
Llavors el sistema capitalista, amb la seva cançoneta del "llocs de treball", ho va capgirar estratègicament i sols es parla i legisla sobre el RECICLAR amb majúscules i com a responsabilitat personal de cada individu tot oblidant la reutilització, que no es "productiva", i de reduir, ni parlar-ne... De fet han aconseguit que el gran públic no diferenciï entre què és reutilitzar i què és reciclar, i així hem arribat fins aquí.
Aquí és que "ja no tenim marge" per reduir les emissions de CO2 i com que no tenim "marge" ho hem de fer a l'engròs i els catalans fem tard, sempre tant primmirats i bizantins en els debats, diuen els interessats i beneficiaris d’aquesta nova indústria. Qui s'oposa al megaparcs eòlics i fotovoltaics és un esteta decadent que va en contra de la humanitat i el rebut de la llum.
Aquesta revolució de les energies netes continua mal enfocada, com les seves predecessores (i altrament en les mateixes mans); vers la producció centralitzada. Què hi fa que la recent gran apagada es produís per una mala gestió de la sobreproducció energètica i que l'eficiència, en termes d'emissions de CO2 a l’hora de construir parcs eòlics, sigui qüestionable i que els parcs fotovoltaics ens treguin terra de cultiu com en el seu moment el biodièsel va treure el pa de la boca a milers i milions de persones.
En aquest enrenou ha aparegut en defensa de la terra l’argument del "paisatge" que hem de preservar... i certament l’hem de preservar, però en quina forma o estadi: agrícola i cartesià, feréstec i romàntic, híbrid i neorural...? Venuts com estem a la indústria turística, un paisatge embrutit per generadors eòlics i plaques solars va en contra nostre, a l’hora de vendre bellesa, oblidant que el turisme massiu i/o elitista també va contra la terra, si entenem la terra com la nostra llar física i espiritual, no pas la del planeta Terra, que no necessita pas per res els humans.
L’eixida de tot això? La que ja es predicava als anys setanta: reduir, descentralitzar i produir l’energia allà on es necessita com a bé social i no pas com a mercaderia. Per què on creieu que anirà a parar tota aquesta megaproducció: als micropobles o als estadis de futbol de les capitals punteres i transfrontereres?. La dificultat de gestionar les coses a l’engròs no ha d’impulsar-nos a generar problemes més grossos cada cop per sortir del pas avui... Un darrer exemple dels setanta; vam posar en marxa l’energia nuclear sense saber molt bé què fer amb els seus residus i basant-nos oportunament en la teoria dels verins, segons la qual aquests verins, diluïts, perden el seu efecte nociu; i es van abocar tones de residus radioactius al mar. Els polítics i els gerents que va prendre aquestes decisions segurament han mort, però els residus radioactius continuen ben vius al fons del mar...
PS
L’avantatge de ser els cuers en una matèria és que podem aprendre dels errors dels capdavanters i evitar-los. La documentació es extensa.