Aquests darrers dies hem estat testimonis de les concentracions que s'han fet arreu amb milers d'estudiants clamant contra l'assetjament escolar arran del suïcidi d'una menor de 14 anys. Es discuteix sobre quines poden ser les causes que poden portar una persona tan jove a llevar-se la vida i resulta que el bullying, precisament, se situa entre les principals. El bullying, una xacra social capaç de causar un perjudici tan greu i unes conseqüències que poden ser irreparables, com són les conductes suïcides en edat adolescent.
Aquesta realitat no es pot silenciar. És massa dura i requereix d'un esforç ferm en accions i estratègies de prevenció en tots els àmbits de la societat. D'on surt tanta perversitat, tanta crueltat, dels violents que exerceixen tant de mal sobre una persona, fins al punt de causar-li problemes severs d'ansietat i depressió? On són els valors, el respecte, la tolerància, l'empatia? S'ha teoritzat molt sobre programes que fomenten el desenvolupament socioemocional en l'entorn educatiu, però s'ha fet una anàlisi profunda sobre si són efectius o no a la pràctica? Quan es parla de suïcidis en adolescents i joves, no es tracta de casos aïllats, la problemàtica és preocupant.
El 14 de febrer d'aquest 2025, el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud va aprovar el "Plan de acción para la prevención del suicidio 2025-2027". El document reconeix la conducta suïcida com un problema de salut pública i planteja mesures per millorar la detecció, l'atenció i el seguiment de persones de risc. El document menciona els grups en situació de vulnerabilitat i aquí hi trobem els adolescents i els joves, una població que presenta un augment de patiment emocional i per a la qual resulta importantíssim generar espais saludables i sense violència.
L'entorn familiar és clau per a la salut, el desenvolupament integral i el benestar dels infants i dels adolescents, però també ho són els centres educatius. Crec que és aquí on cal establir xarxes de suport per coordinar i promoure mecanismes que siguin efectius en l'atenció a les experiències de malestar que poden estar patint persones tan joves.
Sabem que sovint els docents van desbordats de feina i que no és just carregar-los amb la responsabilitat de convertir-los en vigilants de la salut emocional del seu alumnat. També sabem que, generalment, estan desprovistos d'eines pròpies de la Psicologia que els ajudin a reconèixer les pistes que deixa un adolescent enfonsat emocionalment. Et diran, és clar, que no compten amb una formació adequada sobre salut mental i no és mentida. Però, més enllà de la matèria que imparteixen, a més de docents són persones adultes amb prou capacitat per observar i apreciar si hi ha algun dels seus alumnes patint. I, més enllà de les matemàtiques, la física o la història de l'art, més enllà dels aprenentatges i dels resultats acadèmics, en cas d'alarma cal que es preocupin i intervinguin. Potser així es podrien evitar més tragèdies.