Hi ha periodistes que parlen d’esports, i n’hi ha que parlen del món a través de l’esport. Ramon Besa fa anys que converteix la crònica esportiva en una lliçó de periodisme i humanitat. El seu Premi Ofici de Periodista se suma a altres reconeixements, com el primer Premi d’Honor que li va atorgar Premsa Comarcal l’any 2021. Però aquest guardó és encara més emotiu, perquè arriba de la mà dels seus companys del Col·legi.
 

I, com sempre, Besa va respondre amb paraules que van ser una lliçó d’humilitat i amor per l’ofici. Escoltar-lo parlar és emocionar-se amb cada paraula. “Em sento tan estimat, soc tan afortunat, que si continuem parlant de mi acabaré rebentant de tant cofoisme”, va dir amb humilitat abans de recordar els mestres —Antonio Franco, Agustí Fancelli i Fermí Puig— que li van ensenyar que el periodisme és un ofici, no una marca personal. De Franco en va aprendre “que la tensió informativa era imprescindible”; de Fancelli, “que es pot ser culte sense fer sentir un tros d’ase”; i de Puig, el valor del lector crític: “Amb ell l’ego et baixava de cop.”

El seu discurs és una declaració d’amor a la feina ben feta: “Treure notícies, no copiar-les ni desmentir-les; escriure bé, sense eufemismes ni errades.” I un advertiment: “El clic i el titular manen per sobre dels textos, i el teletreball no pot substituir mai la redacció, perquè si no l’ofici perd tot el sentit.”

Defensa un periodisme amb ànima, aquell que “vol conèixer món i conèixer gent, no perquè el coneguin a ell”. Reivindica la màgia irrepetible d’aquell instant en què “tota la rotativa espera la teva crònica per arrencar”.

Potser aquell temps ja no tornarà, però mentre hi hagi periodistes com Ramon Besa —lleials a la veritat, a la paraula i a la gent—, el periodisme seguirà tenint sentit. Ell no parla d’un ofici extingit, sinó d’un ofici viu, que encara val la pena estimar.